Tot vol molt i no de més, perquè de tot un se n’embafa. No voldríem menjar llagosta a tota hora ni tampoc xocolata, perquè ho avorriríem, i pel mateix motiu no voldríem anar cada dia a un parc d’atraccions. Però a Eivissa tenim un problema, i és que vivim dins un parc d’atraccions. Un dels millors dies de l’any pels eivissencs, encara que no ho haguem pensat, però pensau-hi, és el dia 1 de novembre, el dia que oficialment ha acabat la temporada, el dia que l’aeroport tanca a la nit, quan la nit torna a ser nit i el dia, dia, quan de sobte ens queden uns quants mesos de vida al davant abans de tornar a obrir el parc d’atraccions i tornar a intentar sobreviure el millor que un pot a uns mesos, que no són vida, almenys no la que la majoria de naltros voldríem.
Està clar que la nostra principal economia és el turisme, però no hauria de ser l’única. No s’haurien de tancar comerços locals que són necessaris per obrir bodegues i altres negocis només encarats al turisme. Necessitam un comerç de tot l’any per a la gent que vivim aquí, necessitam diversificar i crear noves indústries. De la mateixa manera que necessitam habitatge per als que hi vivim tot l’any, i no només per atreure més turisme i per als que vénen de fora per treballar en turisme. Necessitam habitatge per a poder tenir bons professionals tant sanitaris com de les forces de l’Estat i de l’educació.
Els eivissencs i les eivissenques no volem ser ciutadans de segona, volem tenir unes bones condicions de vida tot l’any. No volem viure uns mesos d’estiu dins un mal somni, desitjant que acabi. Sort dels mesos d’hivern en què tornam a tenir la nostra illa per a naltros, la nostra pobra illa cada vegada més massificada. Una illa que intenta recuperar-se de la pressió i el desgast que ens deixa aquest turisme depredador i poc respectuós amb l’entorn.
No podem culpar únicament als turistes, alguns se’n salven, però d’aquest turisme de masses i excessos en tenim naltros bona part de la culpa. Naltros som els que cream aquesta oferta, qui els permetem el descontrol. Ells vénen a gaudir d’aquest parc d’atraccions que els hem creat. És molt trist que cada vegada se sent a més gent d’Ibiza dir que no li costaria massa anar-se’n a viure a un altre lloc. Malgrat els lligams, les arrels i l’estimació per la nostra illa, la gent és cada vegada més conscient que una bona qualitat de vida l’hem de tenir tot l’any, i no només uns mesos que se’ns fan massa curts.
S’ha escrit molt sobre aquest tema, sobre el «morir d’èxit». Jo ja no sé si som a temps de revertir-ho. Diuen que l’esperança és el darrer que es perd, i jo som positiva per naturalesa, i em dic a jo mateixa que si volem, si volem totes i tots, ho podem aconseguir. Hem de saber anivellar la balança i trobar l’equilibri. La principal dificultat es troba en el conflicte d’interessos, sobretot els econòmics, i per l’altra, la qualitat de vida. Però també pensem que, interessos econòmics, molts vénen de fora, de gent que ni viu a Ibiza, de grans empreses que només volen munyir la vaca mentre els doni llet.
Els illencs ens hem venut, ens han absorbit i ens hem d’alliberar si volem viure i no malviure. Necessitam gent valenta i emprenedora, que lluiti pels interessos de tots i no d’uns pocs, que lluiti pels interessos des que aquí vivim. Creem un lloc millor per a naltros i el turisme respectuós vendrà igualment. Fa pocs dies vaig sentir una frase que em va quedar gravada: «El que és bo per a naltros, també és bo per al turista». Pens que és ben veritat, busquem el nostre benestar, cuidem la nostra illa i estiguem-ne orgullosos, que turistes respectuosos vendran i els altres, si no venen, millor.
