Llegesc a Nou Diari que, segons una investigació realitzada per una associació dedicada a recomptar trànsit aeri, l’aeroport d’Eivissa és el tercer d’Europa pel que fa a la recepció de vols d’avions privats. Potser a la gent en general li criden més l’atenció, perquè són més a la vista, els iots que solen atracar, especialment durant els mesos d’estiu, al port d’Eivissa. Si hom fa una simple cerca a google, s’hi trobarà el iot del tercer tipus més ric de l’Amèrica Llatina (un magnat mexicà), amb dos helicòpters a bord, per si han de tocar terra (o aire) per alguna cosa. I una fila de iots amb matrícula a Nassau, capital de les Bahames, o a d’altres “paradisos” més o manco exòtics. Es veu que la xeli de Madrid encara no ha detectat el negoci de matricular vaixells de luxe a preu mòdic, però, com diuen per allà, “todo se andará”.
La diferència entre el luxe observable al port i el que pul·lula per l’aeroport és, bàsicament, que qualsevol ciutadà pot fer una passejada per la vora del mar, a la riba, contemplant el que hi hagi (una altra cosa és que s’hi pugui atracar gaire, i no diguem ja pujar-hi), i, en canvi, per entrar a la pista de l’aeroport s’han de complir un grapat de requisits que no són a l’abast de tothom. Sí que ho és, emperò, alçar els ulls, mirar cap al cel i guaitar l’autopista aèria en què es converteix es Codolar durant tota l’etapa estival.
En això del luxe, ai las!, es veu que Eivissa queda en tercer lloc d’Europa. Si més no pel que fa a trànsit aeri de jets privats. Superen es Codolar l’aeroport de Le Bourget, situat a París, i no especialment conegut, precisament perquè es tracta d’un aeroport especialitzat. La quantitat d’avió privat que hi aterra, en part, es pot atribuir al deambular luxós, però en part als negocis que s’hi concentren. Pensem que, malgrat que formalment hi hagi tres capitals europees (Brussel·les, Estrasburg i Luxemburg), a la pràctica n’hi ha dues que destaquen especialment, que són París i Berlín. I, per cert, París té molta més tradició de ser-ho. Així, doncs, mentre és possible que una part important dels que aterren a Le Bourget són gent que hi va per feina, això ocorre molt més estranyanment entre els que recalen a Eivissa.
El segon lloc sí que l’ocupa un destí comparable amb el nostre. Es tracta de Niça, a la Provença. La Costa Blava es veu que encara guarda bona part del seu antic encant. A l’hora de parlar de Niça, emperò, no hem d’oblidar la vesina Montecarlo. No sé com van de pistes d’aviació, per la nació dels casinos. Certament, les estrelles del cinema i els jugadors d’elit deuen gastar querosè abundant a jets privats. I, per tant, Niça també se situaria en un lloc elevat, necessàriament, a les travesses. França i Occitània, doncs, ocupen els dos primers llocs d’aquest rànking del luxe volador.
El tercer lloc és per a es Codolar, municipi de Sant Josep de sa Talaia. Molt per davant de Palma, que és el següent aeroport dels Països Catalans pel que fa a recepció de vols de luxosa privacitat. Sense ser capital de res i sense comptar amb la indústria cinematogràfica ni amb la del joc per fer bullir l’olla, Eivissa se situa en el lloc que, tanmateix, atorga la medalla de bronze. Just darrere Eivissa hi tornam a tenir una capital amb gran influència econòmica i, sobretot, política, a nivell global: Ginebra. I, darrere Ginebra, s’hi torna a colar una destinació eminentment turística (Òlbia, a Sardenya).
Clar que sempre podríem dir que, si bé París guanya en jets privats, la platja d’en Bossa guanya en gastronomia, puix que el cobert del restaurant més top d’aquesta última contrada multiplica pràcticament per dos el del Maxim’s de París (segon d’Europa). Però, arribats a aquest punt, se’ns planteja una pregunta del tot imprescindible: com reverteix en la societat eivissenca el fet d’acollir tantes tones de luxe estival? En què se’n beneficia, el comú de la població? Evidentment, no ens podem posar en els diners que els esmentats jets i iots puguin deixar als establiments comercials o als restaurants dels nostres pobles i ciutat, perquè cadascú es gasta els diners on li dona la realíssima. Però sí que l’empastifament de l’aigua, les ferides a la posidònia, la pol·lució de l’aire o, a nivell ja més psicològic, l’exhibició impúdica de riquesa, bé que hauria de revertir d’alguna manera en aquelles persones que tenen dificultats per trobar feina, o per pagar el lloguer o la hipotètica o per procurar un futur als seus fills. Bastaria gravar-los, en forma d’impostos, amb el preu d’un parell de sopars amb amics a la meca de l’experiència sensorial gastronòmica de ses Palmeres. Per exemple.
