Demà diumenge els bons cinèfils de tota la vida (però no aquelles que han desertat de les sales a la recerca, protecció i empar de Netflix i altres mediocres conseqüències) tenen cita imprescindible amb el cineasta anomenat José Luis Garci. A les deu de la nit, TVE-1, projecció d’un dels seus millors films ‘Luz de domingo’, interpretada per Alfredo Landa, Carlos Larrañaga, Álex González i Amanda Echevarria entre altres. Ambientada a l’Espanya dels anys 10 (1910/1919). Això vol dir un país, unes contrades i escenaris rurals on el caciquisme controlava la vida dels ciutadans. Tot just com ara mateix amb una petita diferència, quina era la pauta i les regles de forma ferotge és l’Ibex-35. Però aquesta, encara que no, és una altra història. Cal reconèixer -reconèixer i admetre de manera oberta i clara- que José Luis Garci és peça notable dins l’estructura del cinema espanyol de tot just ara mateix. Alguns dels seus títols ho confirmen. A tall d’exemple, ‘Asignatura pendiente’, ‘Las verdes praderas’,‘ ‘Tiovivo’, ‘You are the one’, els dos ‘cracs.’ I sense dubte la seva obra mestra, ‘El abuelo’, sobre la novel·la de Pérez Galdós interpretada -tot un prodigi d’actuació davant les càmeres- per Fernando Fernán-Gómez. Millor, per purs efectes comparatius, el cine de Garci que qualsevol coseta dirigida per mediocritats com Lars von Trier (soporífer), David Lynch (ajuda a fer la migdiada) o Michel Haneke (simplement, una presa de pèl inventat per intel·lectuals passats de febres tropicals).
Garci, lirisme poètic, particular, sentit de l’humor, nostàlgia continguda, sensibilitat i altres emocions a flor de pell. Tal qual.
