Al feminisme i a les feministes no se’ns escapa que un dels objectius del patriarcat és l’expulsió de les dones de l’espai públic. O, dit d’altra manera, l’ocupació en exclusiva d’aquest espai públic per part dels homes, del qual se senten propietaris.
No parle sols de les punxades a les dones que aquest estiu s’han convertit en plaga, porten o no substàncies tòxiques per a elles. Parle també de l’augment de violacions que s’han donat als últims anys. Un exemple del que dic: segons el Ministeri d’Interior en 2021 (últim any del qual hi ha dades completes) a l’Estat Espanyol es van registrar un total de dues mil cent quaranta-tres (2.143) denúncies pel delicte d’agressió sexual amb penetració. Són prop de sis violacions al dia, o cosa equivalent: una cada quatre hores. La xifra creix fins a un 34,3% respecte al 2020, període marcat per la pandèmia, i un 14,4% en relació amb el 2019.
Com veiem la cosa no és intranscendent. I hem de recordar que, segons gent experta, només denuncien al voltant d’un 10% de dones que són violades.
Darrere d’aquestes violacions, punxades, violacions grupals i altres tipus d’agressions està, clarament, l’actitud de dominació del patriarcat que, a més utilitza la pornografia com a forma de transmissió de la violència sexual per normalitzar-la. I, pel que veiem, sembla que ho estan aconseguint, en part.
Però hi ha un altre tipus d’intent d’eliminació de les dones al carrer, en aquest cas de les activistes feministes als actes reivindicatius per part de qui ‘sentint-se’ dona sense ser-ho, exigeix al feminisme que reivindique els seus postulats i que abandonen la seua pròpia agenda feminista. Sabem que ha passat a algunes concentracions feministes, sobretot a Barcelona. Però també a l’últim huit de març, Dia Internacional de les Dones, es van convocar dues manifestacions a Madrid. Una l’oficial i convocada pel Ministeri d’Igualtat i que refrenda aquests postulats de sentiments del gènere enfront de la realitat material del sexe biològic. I l’altra la del feminisme que defensa l’agenda feminista tradicional i que pretén abolir el gènere que és l’origen de l’opressió de les dones.
Doncs bé, els postulats transgeneristes que defensa el Ministeri d’Igualtat i els lobbies que els donen suport, és una reinvenció del patriarcat per expulsar les dones dels espais públics i del seu esborrat sistemàtic amb una neolléngua que ens expulsa, fins i tot, d’allò amb el que hem nascut, el nostre sexe.
Com podem comprovar, les punxades a les dones en zones d’oci, són només una nova estratègia patriarcal per imposar la por i el terror que, com sabem, són dues potents armes de control i submissió, però no són les úniques.
Encara en queda, almenys, una més, tot i que aquesta és més subtil i més simbòlica, perquè es tracta de fer callar les veus de les dones feministes quan, alguns homes que han estudiat alguna cosa de teoria feminista practiquen el conegut com a mansplaining, o cosa que és el mateix, voler explicar-nos a les dones feministes què és el feminisme, intentant silenciar les nostres veus i, per tant, intentant expulsar-nos també del que és el nostre espai de lluita i reivindicació natural.
Com veiem, de nou, el patriarcat es reinventa, però el feminisme radical (el que va a l’arrel dels problemes) sap identificar-lo i plantar-li cara, sols amb la teoria feminista. Sense armes, sense punxades, sense matar a ningú. Com ha de ser, amb paraules i convenciments.
