Que les tropes catalanes dirigides per Guillem de Montgrí es fessin amb el control de la ciutat d’Eivissa el 8 d’agost de 1235 ens permet, arribats a aquest dia del calendari, fer una modesta reflexió no només per recordar qui som i d’on venim, sinó també com estam i quin futur volem per a la nostra terra.
Som a mitja temporada turística del que s’ha començat a anomenar “l’any de la recuperació”, després del tancament del 2020 i l’obertura a mitges del 2021 motivats per la pandèmia de la covid-19. Una pandèmia que la societat en general, i els governs en particular, han convingut a considerar superada, encara que sigui per l’esgotament de la capacitat de mantenir mesures excepcionals de contenció per més temps. Sigui com sigui, el cas és que enguany s’està retornant a les xifres d’activitat turística del 2019, i fins i tot s’estan superant alguns rècords, sense que les darreres fuetades pandèmiques, ni les incerteses econòmiques, moltes d’elles derivades de la guerra provocada per la invasió russa d’Ucraïna, n’hagin suposat un fre mínimament rellevant.
La primera constatació és que tots aquells pronòstics dels moments més intensos de la covid augurant la vinguda d’una nova societat, d’un gran canvi de paradigma, d’unes noves bases econòmiques i socials i moltes més transformacions, amb uns missatges apocalíptics i altres de redempció, han resultat ser ben poc encertats. La pandèmia (i les respostes que s’hi donaren) més aviat recordaven èpoques passades, però les actuacions polítiques i econòmiques posteriors (inclosa la guerra, els seus motius i les respostes que se n’han derivat) encara ressonen més a temps que alguns deien superats.
També a les Pitiüses hi hagué qui va pronosticar que en sortiríem amb un model turístic diferent, però a l’hora de la veritat el què ens hem trobat enguany s’assembla molt sospitosament al què teníem abans, amb els mateixos problemes que se’n deriven i que en tot cas es van fent més greus, com passa amb la incapacitat dels serveis públics de funcionar correctament (recollida de residus, distribució d’aigua potable, depuració de les aigües residuals, transports, seguretat...) o amb la insuportable pressió humana que reben molts dels nostres espais naturals. I, encara més, amb les dificultats cada vegada més grans dels residents, sobretot els joves, per aconseguir unes condicions de vida dignes, amb un mercat de l’habitatge descontrolat i abocat a l’especulació. Afegiu a tot això els sorolls, la congestió i, en definitiva, la sensació d’ofegament general, i teniu un panorama poc afalagador del nostre estiu.
Certament no es poden posar objeccions als treballadors i petits empresaris que tornen a tenir ingressos després d’uns anys molt difícils. Però fins i tot aquests, que poden veure que les seues condicions de treball no són gaire dignes, o que no poden donar un bon servei als seus clients, possiblement estaran d’acord que el model no acaba de funcionar. Més encara si al cap i a la fi feim balanç i comprovam que tot i el nostre esforç, tot i els sacrificis que el model ens imposa, la nostra situació econòmica general no millora. Ben al contrari, hem deixat d’estar entre els primers de l’estat en nivell de renda i cada any ens veim superats per més territoris amb models econòmics més equilibrats. I al mateix temps que els nostres joves més formats es queden lluny per guanyar-se la vida els que es queden han d’afrontar problemàtiques de precarietat i inseguretats.
Estam desaprofitant el nostre millor talent. Estam enviant bona part d’una generació cap a la precarietat laboral i residencial. Estam generant una societat amb unes desigualtats insuportables. Estam sacrificant el nostre paisatge i els nostres recursos naturals. Estam enterrant la nostra llengua, la nostra cultura i les nostres tradicions. Estam perdent la nostra identitat, esborrada sota capes d’essències, esperits i altres martingales suposadament eivissenques... I tot això, a canvi de què? D’unes promeses de prosperitat i felicitat que només es faran realitat per a uns pocs.
Cada any, pel 8 d’agost, recordam que som terra catalana i que no renunciam a mantenir tot allò que ens identifica com a poble. Que recordam el passat però per projectar-nos cap al futur amb la nostra pròpia veu. Enguany, si heu arribat fins aquí, esper haver estat capaç de transmetre que a l’hora de decidir quin model volem per al futur no ens hi jugam només llengua i cultura (que per molts de nosaltres ja seria prou motiu). Ens ho jugam tot.
Molts anys i bons!
Josep Antoni Prats | Portaveu d’Esquerra Republicana a Eivissa i Formentera i regidor d’Ara Eivissa a l’Ajuntament de Sant Josep de sa Talaia
