Des del moment que les persones amb projecció pública resulten models per a tota la resta, tenen una responsabilitat especial a l’hora de captenir-se. Avui dia, hi ha molta gent que en té, de projecció pública, però també en graus molt diferents. Els polítics en tenen perquè surten contínuament a les notícies. Els jutges n’han passat a tenir perquè, en una dicastocràcia, manen. I, com a conseqüència, esdevenen estrelles mediàtiques, perquè, per descomptat, no manen a l’ombra. Els actors i les actrius, si participen en algun film d’èxit, també en tenen. Però jo diria que entre els que més en tenen s’hi troben els futbolistes. Perquè, avui, el gran espectacle és el futbol. Basti veure les xifres que es paguen per determinats jugadors, el que reben determinats clubs en publicitat o el que mou, posem per cas, la Champions League.
Fins ara, el futbol com a espectacle ha estat una cosa fonamentalment masculina. Encara avui, quan es parla d’algun equip hom dona per suposat que ens referim a un equip d’hòmens. Si es tracta d’un equip de dones, s’hi sol afegir l’adjectiu ‘femení’, cosa que no es fa mai, a l’altre costat de la balança, quan es parla d’hòmens. Ningú no es refereix a la ‘lliga masculina’ de futbol, per exemple. Ara bé, el futbol femení també està entrant amb força a l’esfera mediàtica. I ho està fent, sobretot, a través del FC Barcelona, alias Barça.
Aquests darrers dos anys els hòmens del Barça només han donat disgustos als seguidors, però les dones han guanyat dues lligues, dues copes i una Champions. Mentre els de Xavi Hernàndez van buscant la seua identitat (i malden per trobar-la, encara), les de Jonathan Giràldez fan via sense mirar el retrovisor. A més de guanyadores, les jugadores del Barça són pioneres en diverses qüestions de dimensió social important. Per exemple, han aconseguit que en un partit on elles jugaven es batés el rècord del mon d’assistència a un partit de futbol femení. Més de noranta mil espectadors, a l’Estadi. La fita podria semblar poc important, però jo crec que té un significat indiscutible, i un element exemplificador també remarcable. Deixem-ho aquí.
En un altre aspecte que pens que les jugadores del Barça destaquen és en el de la llibertat individual mostrada desacomplexadament, en la seua esfera privada. Com que el futbol és una cosa masculinitzada històricament, és cosa d’hòmens vaja, fa falta que els hòmens ho siguin molt, i que no existeixi cap tipus de dubte sobre la seua virilitat heteronormativa (que diríem ara). Per això (supòs que és per això, mentre no se’n donin d’altres explicacions), no coneixem parelles masculines de futbolistes de primer nivell. En el seu moment, una estrella del Real Madrid hauria pogut fer molt de bé, en aquest sentit, si hagués tengut el cervell tan esmolat com les botes, però va desaprofitar l’ocasió. Es va estimar més escoltar l’advertiment d’en Florentino, prèvia conversa amb el rei del Marroc que no aparèixer fotografiat amb el seu amic a les revistes de moda. Llàstima!
Contràriament a aquesta actitud pròpia del segle passat (i molt passat), les jugadores del Barça s’expressen amb llibertat i amb normalitat. Així, na Mapi León i na Ingrid Syrstad Engen passegen la seua intimitat per les pàgines de diaris i revistes sense amagar-se de res, com ciutadanes normals i corrents, com gent que té assumits els seus drets civils, com persones que estimen com volen. Tenim algun equivalent en el futbol masculí? D’aquest nivell, no n’hi conec cap. I segur que n’hi deu haver. Quant patiment no es deu amagar sobre el fet d’haver de dissimular les inclinacions sexuals, sobre el fet d’haver d’amagar la parella (si és del mateix sexe), sobre l’anatema carpetovetònic que els pot caure a sobre! Segur que hi ha jugadors del Barça, o del Madrid, o del Manchester City, o del París Saint Germain, o de la Roma, o del Milan, que tenen parella masculina. Segur que n’hi ha d’aquests equips que són parella entre ells. Però no n’hi coneixem cap. Els futbolistes són, en aquest sentit, tan d’acord amb la Xària com els fonamentalistes islàmics més mal interpretadors de l’Alcorà.
Per això, a més de les seues jugades, dels seus passis de gol, dels seus dríblings i de les seues pujades i baixades dalt la gespa, els hem d’agrair a na Mapi i a n’Ingrid el seu capteniment públic. Perquè ara ja són figures públiques, dones amb projecció social indiscutible. I el seu exemple produeix un efecte, diguem-ho així, en les masses. I, igual que els seus dríblings, els seus passis i els seus gols, resulta beneficiós, sense cap mena de dubte.
