Diario de Ibiza

Diario de Ibiza

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Albert Soler

Aquest cop en Nadal estava lesionat

Ningú esperava que en Nadal abandonés Wimbledon. Ningú ho esperava perquè ningú creia que la lesió abdominal fos greu, és el que passa quan et passes la vida queixant-te: quan en tens motius de debò, no et creuen. Personalment m’encanta que Rafa Nadal guanyi, donaria el que fos perquè mai perdés un partit. No és que sigui amic meu, ni tan sols ens coneixem, o sigui que m’hauria de ser igual en Nadal, en Djokovic o en Fomin, que és uzbek i ronda pel lloc 404 de l’ATP. L’únic tenista que algun cop m’ha despertat interès fou Nastase als anys setanta, i això perquè es prenia el tenis -i intueixo que la vida- de broma, com ha de ser en tots dos casos. Si m’agrada que guanyi Nadal és per una raó egoista: així m’estalvio les seves excuses posteriors.

Tampoc és que, quan guanya, les seves rodes de premsa siguin gaire millors, la seva veu nasal amb accent de pijo, segueix allà, i segueixen també allà les referències a les seves moltes afeccions, tantes que un no sap quines són reals i quines inventades. Nadal té la necessitat imperiosa de fer-nos partícips de les seves xacres, com si ens haguessin d’importar, i si per casualitat oblida esmentar-les, hi ha sempre algun periodista que l’ajuda.

- Com és possible que et sobreposis com un heroi, què dic heroi, com un Déu romà, a problemes físics amb els quals qualsevol estaria a frec de la mort, i a més siguis així de bo, senzill, elegant i amable, a més de maco, que mira que ets maco, bombonet?- pregunta algun gasetiller després d’assecar-se la bava.

En fi, amb paciència, això es pot suportar, però les seves explicacions després de caure derrotat, això ja no. Tot i que, això sí, Nadal és un home educat, no en va és de Mallorca i allà va residir Robert Graves els seus darrers anys, després de viure al Caire amb dona, fills i amant, per a sobreviure a això cal ser educat en grau suprem. Per això, perquè és educat, després d’una derrota, comença sempre reconeixent el bon joc del rival: «El felicito per la victòria, ha jugat molt bé. Però...». Ai, aquest però. Aquest però és tota una doble falta. Després d’aquest però, ens espera -ben dissimulada entre xerrameca- l’excuseta més pelegrina, una antiga lesió gairebé oblidada, un forat en el mitjó que li impedia concentrar-se en el joc sabent com patiria després la pobra sargidora de l’ATP, unes lleus molèsties en el lòbul de l’orella, o haver vist la nit anterior per TV un reportatge sobre caçadors de dofins, a veure qui és el maco que pot executar un passing com Déu mana, després de veure el que sofreixen aquests animalons.

José Luis González, mític atleta de quan esport no era sinònim de diners, ha dit que Nadal no hauria de parlar tant de les seves lesions, això és victimisme. A González no el recordo posant excuses en quedar segon al campionat del món. Si un no està per a competir, no competeix. Si ho està, competeix i calla. A Nadal només li falta sortir a la pista cantant me duele la panza, me duele el pie, me duele la tibia y el peroné. Ja té fins i tot al papà a la graderia demanant-li que abandoni, així, a l’heroïcitat de continuar jugant, hi suma la de desobeir a papà, dos en una.

I això que un, com a català, hauria d’estar acostumat a les excuses davant la derrota, que el llacisme és com Nadal, però sense guanyar mai ni un sol joc.

Compartir el artículo

stats