Els dos primers anys de la pandèmia, sobretot el primer, varen suposar un xoc econòmic molt fort. Un xoc que va fer perdre molts ingressos a moltes empreses i va destruir molts llocs de treball. De fet, moltes empreses, petites i mitjanes sobretot, no varen aguantar el colp i varen haver de tancar. El sector de la restauració, l’allotjament, el sector turístic en general, va ser el principal damnificat. Però de la mateixa manera que molta gent va partir molt, els que no varen veure afectades les seues rendes varen estalviar, bàsicament perquè no podien gastar. No es podia sortir a restaurants, ni sales de festa, ni viatjar. L’estiu del 21 ja hi va haver moviment, però ara, l’estiu del 22 s’ha acabat de desfermar i vivim, viurem uns mesos encara, en la ‘càpsula turística’. La gent té gana de sortir i s’està gastant els sous que no es va poder gastar durant el confinament.
Per simplificar, el boom turístic està aguantant en bona mesura l’economia en una conjuntura que encara és molt complicada en molts fronts. És el moment de la despesa, el moment de gastar. Com a conseqüència, l’atur és molt baix i de fet hi ha manca de treballadors en molts sectors. Per exemple, al sector aeri es varen acomiadar la meitat o més dels treballadors i ara l’estiu del 22 no hi ha prou personal als aeroports i la meitat o més de les maletes no tornen amb els seus propietaris i vaguen, perdudes pels aeroports europeus, fins que amb una mica de sort algú te les duu a casa. O no...
El moment turístic desapareixerà a finals d’estiu quan s’abaixin les persianes dels negocis i la gent torni a casa, les criatures a escola i els pares a treballar. Que podem esperar a partir d’aleshores? Hi ha motius per preocupar-nos? Pot venir una nova recessió? Fer prediccions no és una tasca per a la qual estem especialment equipats, però hi ha coses que ja són aquí, que ja sabem i que ja podem analitzar.
Sabem segur que hi ha diversos factors que fan que la situació sigui molt complicada i que quan sortim de la bombolla estival no hauran millorat. La incertesa depèn de factors alguns dels quals no són estrictament econòmics, sinó sanitaris i polítics. Primer de tot, la pandèmia. Parlava al principi ‘dels dos primers anys de la pandèmia’, perquè cada vegada sembla més clar que això no s’ha acabat i que hi pot haver mutacions i noves onades, generals o localitzades en algun punt del planeta o una ‘gripalització’ del virus. Si la pandèmia no desapareix, la possibilitat de nous confinaments i de complicacions en les cadenes logístiques segueix viva i entorpeix la recuperació.
Una altra cosa que sembla que va per llarg és la guerra a Ucraïna. La guerra, a més d’un desastre humanitari que fa feredat, afecta als preus de l’energia, dels cereals i d’altres primeres matèries. Tots aquestes mercats estan trasbalsats i no es suavitzaran a curt termini. De fet, el tema del gas rus a Alemanya i altres països europeus es pot complicar força de cara a la tardor i l’hivern.
La inflació, al 8,6% de mitjana a la zona euro i al 10,2% a Espanya, s’ha enfilat i té inèrcia. La inflació es menja l’economia i per aturar-la el Banc Central Europeu haurà de pujar tipus d’interès i deixar de comprar deute públic. El problema és que la pujada de tipus encareix el crèdit, fa baixar el consum i la inversió i refreda l’economia (per això es fa). El refredament suposa un augment de costos per als particulars i les empreses. L’augment de costos compromet la rendibilitat de moltes empreses i la lluita contra la inflació via pujada de tipus d’interès crea una recessió. Refredar l’economia vol dir exactament això, una recessió que s’escampa per l’economia com una taca d’oli.
I això passa en un moment amb males opcions de política econòmica. És molt complicat que la pujada d’interessos es pugi compensar amb baixades d’impostos o pujades de despesa pública perquè el deute públic dels estats es altíssim. La pel·lícula no és exactament la de 2008. Ara, per exemple, el deute públic espanyol està per damunt del 120% del PIB i s’han promès subsidis per electricitat, per les rendes baixes, augments de despesa militar, etc. I alguns encara demanen baixades d’impostos. Com es pagarà tot això?
Si el Banc Central Europeu deixa de comprar el deute públic d’Espanya i d’altres països europeus, el panorama fiscal es complica molt. De fet, el terme ‘prima de risc’ ha tornat a sortir del bagul de paraules oblidades i corre esperitat per l’habitació. Espanya no ha fet els deures que es derivaven del memoràndum of understanding del rescat europeu d’ara fa 10 anys. De fet, els europeus del centre i el nord ho saben i els holandesos es negaven als fons Next Generation justament per això. Fer els deures vol dir, simplificant molt, que si es té dèficit públic quan l’economia va malament, s’ha d’estalviar quan l’economia va bé. No s’ha estalviat, no s’ha retallat el dèficit i ara no hi ha cap coixí.
A l’estiu tota cuca viu. A la tardor cauen les fulles i a l’hivern fa fred.
@joanribastur
