Una de les conseqüències més immediatament visibles de la guerra d’agressió de Rússia a Ucraïna ha estat la necessitat que han sentit determinats estats vesins de Rússia de protegir-se. Així, de manera immediata, estats com Moldàvia o Geòrgia han demanat de reactivar les seues demandes d’ingrés a la Unió Europea. També s’hi ha posat Macedònia, on tampoc no tenen gens clar que puguin quedar fora d’un hipotètic atac rus a gran escala. Estònia, Letònia i Lituània, les tres repúbliques bàltiques, han expressat també la seua preocupació -no se’n fien gens ni mica d’estar del tot protegides davant un hipotètic atac militar rus, ni tan sols formant part de l’OTAN i de la Unió Europea- i han demanat que hi hagi més efectius militars aliats damunt el seu territori. Totes aquestes demandes, des del meu punt de vista, entraven de ple dins el guió previsible.
La cosa, emperò, ha anat a més, i ha involucrat, en bona part per mor del llenguatge bel·licós del president rus i les amenaces a tercers sense cap tipus de contemplació, dos estats que en principi no hi hauria hagut cap necessitat de fer-ho: em referesc, naturalment, a Suècia i a Finlàndia. Fins a dia d’avui, Suècia i Finlàndia no han format part de l’OTAN i han mantengut una neutralitat de la qual històricament s’ufanaven. Però les referències de Putin, automàticament, han encès totes les alarmes, també, en aquests dos estats membres de la UE, però neutrals i fins ara no membres de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord. De manera que fa uns mesos, tant Suècia com Finlàndia, amb l’aval molt majoritari dels respectius parlaments, varen demanar l’accés a l’OTAN.
En un primer instant, la demanda d’aquestes dues democràcies exemplars (tant Suècia com Finlàndia estan al capdamunt de tots els estàndards democràtics, de desenvolupament humà, de respecte als drets humans, de respecte a la llibertat d’expressió o d’igualtat d’oportunitats) va topar amb el veto de la cada dia més impresentable Turquia. Suècia i Finlàndia demanaven l’accés a l’OTAN, però un membre antic de l’organització, amb uns estàndards democràtics molt per sota dels d’aquells dos països nòrdics, s’oposava a l’ingrés d’aquests al grup militar en qüestió. La raó va ser clarament exposada per Turquia des del primer moment: Suècia i Finlàndia acullen persones del Kurdistan que s’han significat en la defensa dels drets nacionals del seu país, o senzillament dels estàndards democràtics mínims. El govern de Turquia considerava que no es podia permetre l’ingrés a l’OTAN de Suècia i de Finlàndia mentre acollissin exiliats kurds, considerats “terroristes” per aquest govern.
Ja vaig expressar en el seu moment que el veto de Turquia posava en una situació molt difícil el conjunt de l’OTAN, però molt especialment els governs de Suècia i de Finlàndia. Ambdós països s’han significat en l’acolliment de persones que són perseguides als seus països d’origen per motius ideològics, polítics, religosos o de qualsevol altre tipus, amb clara vulneració dels drets humans. Proporcionalment, segons dades del PEN Club Internacional, Suècia és l’estat del món que acull, proporcionalment, més escriptors perseguits als seus països d’origen. Una part d’aquests acollits són kurds, i, oficialment, el seu país d’origen és Turquia. Certament, continuar les bones tradicions reforça la democràcia i la llibertat, però, per als governs de Suècia i de Finlàndia, quedar fora de l’OTAN constitueix un perill global per al seu sistema polític i per a la seua integritat nacional. I cap estat no els sacrifica, ni a Escandinàvia ni enlloc del món, en ares dels drets humans, per molt valuosos que hom els consideri. Com deia Friedrich Nietzsche, l’estat és el més fred dels monstres, i té una lògica pròpia, al capdamunt de la qual hi està la seua preservació.
Dimarts passat hi hagué una reunió al més alt nivell, a Madrid, per desbloquejar la qüestió. De la reunió, que va durar unes quantes hores, n’ha transcendit un “acord a tres” entre Suècia, Finlàndia i Turquia, pel qual Turquia aixeca el veto perquè els dos estats nòrdics, fins ara neutrals, entrin a formar part de l’OTAN. No ha transcendit res en relació al paper que hagin pogut jugar els kurds com a moneda de canvi en aquesta transacció. Hauríem de suposar que el fet que el secretari general de l’OTAN fos a la reunió a tres bandes els hauria d’haver suposat un paraigües, tenint en compte els serveis realitzats pels kurds, a diversos estats de l’Orient mitjà, en favor de la democràcia i les llibertats que els dirigents de l’OTAN diuen defensar. En qualsevol cas, pens que ben aviat podrem avaluar si els kurds han estat o no moneda de canvi en aquesta transacció. Si ho han estat, serà un dia trist per a dues democràcies exemplars que han defensat els valors compartits europeus com ningú fins ara. I per a tots els europeus, i per als demòcrates del món, en general. Si no, hi haurà guanyat la llibertat. Pens que el temps, siga com siga, ens ho mostrarà de manera ben clara.
