Escric aquest paper poc després d’haver-se conegut la dimissió de na Mónica Oltra a causa de la seua imputació, per mor d’un suposat delicte protagonitzat pel seu exmarit. Compromís pel País Valencià, si no vaig errat, es va afegir a la còrrua de formacions polítiques, generalment d’esquerres, que varen considerar que en cas d’imputació, perquè no hi hagués ombra de dubte sobre la honorabilitat de la formació política (i per poder defensar millor l’honorabilitat de la persona imputada), s’havia de produir la dimissió automàtica de qui fos imputat. Des del primer moment, he mirat de combatre aquest punt de vista, malgrat ser plenament conscient del mal que els casos de corrupció continuats han fet a la imatge dels polítics en general. Perquè uns quants siguin corruptes no ho han de ser considerats tots, però la gent té tendència a agafar la part com si fos el tot, en una d’aquestes simplificacions automàtiques que solen fer els nostres cervells.
En un estat on realment hi hagués divisió de poders, on el poder judicial no pretengués interferir en la vida política, on cadascú fes la seua feina, on els jutges no pretenguessin esmenar allò que fan els parlamentaris, es podria entendre perfectament aquesta posició. La de la dimissió automàtica de qualsevol imputat, vull dir. Però en el món real, en el que ens ha tocat viure, en un context en què sistemàticament hi ha jutges que pretenen esmenar la pàgina als polítics, dimitir pel mer fet d’estar imputat és donar un poder extraordinari als jutges. Encara més del que tenen, molt per damunt del que els correspondria en una divisió de poders autènticament ajustada a un sistema de gran qualitat democràtica.
Al País Valencià, Mónica Oltra ha tastat l’amarga medecina que receptava per a casos semblants al seu. I ho ha fet després d’una sèrie de sortides de to pròpies de la progressia espanyola, que l’han caracteritzat al llarg d’aquests anys. Particularment, ja em va caure prou tort el que li vaig sentir, en una intervenció a Eivissa, ja fa anys, tot just al començament de la seua carrera política: parlava «dels polítics» en tercera persona! Com si ella no en fes part. Igual que na Gloria Santiago, vicepresidenta del Parlament de les Illes Balears, en un debat a la TEF. Fa uns anys, es duia molt, això, entre una certa progressia. Un servidor, dedicat a la professió docent, fora de qualsevol càrrec públic, era «un polític» (perquè en una etapa anterior sí que havia estat en política activa), mentre que elles, amb càrrec en el moment de parlar-ne en aquests termes, no en feien part. El discurs em recordava el del PP dels anys vuitantes: els polítics eren tots els altres; ells, per molts càrrecs i molt poder que poguessin tenir, no eren part d’«els polítics». Com n’Oltra.
De na Mónica Oltra també ens podia caure fatal, per poc sentit democràtic que tenguéssim, la seua desconsideració supina envers els polítics catalans perseguits per defensar el seu projecte, el projecte polític pel qual havien estat votats. Esment a banda mereixen, per exemple, les seues declaracions sobre el president Carles Puigdemont. Però bé, dit tot això, hem de reconèixer que Mónica Oltra ha estat víctima d’una estratègia judicial encaminada a minar l’esquerra valenciana. A ningú no se li escapa que a la majoria dels jutges del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana els partits que els cauen millor són Vox i el PP. De Ciutadans ja no en deuen parlar, perquè ja estan amortitzats: han fet amb èxit la seua feina, i ara, ja inútils, poden anar a parar a la paperera de la Història, per dir-ho com aquells de la CUP.
Dels que actualment governen, ses senyories, amb tota seguretat, majoritàriament, prefereixen el PSOE (amb poc PSPV) a Compromís pel País Valencià. No és que necessàriament els caigui millor el president Ximo Puig que la mateixa Mónica Oltra, però sí que el partit del primer els és més simpàtic (per allò del nivell ‘nacional’) que no el de la segona (circumscrit estrictament al valencianisme, cosa que no dóna punts davanat el TSJ). Per tant, carregar-se la figura d’Oltra va bé a molts sectors interessats a provocar (o no) canvis polítics al País Valencià. Fins i tot és possible que el sector del Bloc (dins Compromís), liderat per Enric Morera, més marcadament valencianista que el sector d’Oltra, aprofiti l’ocasió per aprofundir una mica en el sobiranisme dins Compromís pel País Valencià. Cosa que, evidentment, des del meu punt de vista, no estaria malament.
Finalment, idò, Mónica Oltra ha cedit. Empesa per molts, però cedint, al cap i a la fi. Cosa que no ha fet ni sembla que hagi de fer mai la incombustible Ada Colau. Potser perquè encara és útil a les elits per frenar l’independentisme a l’ajuntament de Barcelona.
