El foc és el símbol de la nit de Sant Joan, la gran nit bàl·lica on celebrem el solstici d’estiu, l’arribada del bon temps, el final de les collites, etc. Una nit especial on tots els déus i follets de la Mediterrània surten a ballar i fer gresca amb naltros. Les fogueres de Sant Joan tenen molts significats, però possiblement el més interessant és el de fer net, fer ‘foc nou’.
Si es fes l’estadística d’icones que posa la gent al WhatsApp i a les xarxes socials el cap de setmana passat guanyaria de llarg la icona del foc. Però no per Sant Joan. Les primeres onades de calor d’aquest estiu han arribat abans que l’estiu. No és un joc de paraules. L’onada de la setmana passada va anar acompanyada d’un episodi important de foc, d’incendis forestals. A la Sierra de la Culebra, a Zamora, s’han cremat més de 30.000 hectàrees, més de la meitat de l’illa d’Ibiza per entendre’ns. L’incendi de Zamora ha cremat una mica menys de la meitat d’un espai natural molt important, Reserva de la Biosfera de la Unesco. Els veïns ja parlen de «España vacía y calcinada» i demanen explicacions al govern de Mañueco i VOX. La situació és molt greu. A Catalunya el cap de setmana passat hi va haver una onada d’incendis, el més gran dels quals a Artesa de Segre encara s’està acabant d’apagar i ha cremat 2.700 hectàrees. Hi ha hagut incendis pràcticament arreu i les prediccions per a aquest l’estiu pinten complicades.
El desenvolupament dels incendis forestals necessiten condicions, intencions i gestions. A la nostra zona del món les condicions naturals hi són: tipologia de vegetació; pluviositat; temperatura; vent; orografia, etc. Fins i tot a zones a priori molt més humides com Galícia, la plantació intensiva d’eucaliptus per fer pasta de paper el segle passat ha convertit molts boscos gallecs en polvorins com els d’altres llocs amb boscos de pins. Les intencions tenen a veure amb els incendis provocats per les persones, bé intencionadament, directament, per criminals, o bé per deixadesa i descuids. L’activitat criminal ha anat històricament associada a cremar boscos per construir-hi o per a altres aprofitaments econòmics. La gestió, per simplificar vol dir que els incendis cremen a l’estiu, però s’apaguen a l’hivern. S’apaguen durant tot l’any i s’apaguen sobre el terreny, amb l’activitat forestal, agrícola i ramadera. I s’apaguen amb un urbanisme i una ocupació del territori intel·ligent i no especulativa.
Les onades de calor i els incendis van associats a l’emergència climàtica. A vegades no hi ha una bona comprensió popular dels efectes del canvi climàtic. No es tracta de que la temperatura vagi pujant de manera contínua, com quan posam una olla d’aigua al foc. La mitjana és important, però el canvi climàtic s’expressa amb la variància. Es tracta sobretot de l’augment d’episodis extrems. Segons un informe del Servei de Meteorologia de Catalunya ara es documenten entre cinc i set episodis de temperatura extrema anuals més que el 1950. Onades de calor, però també episodis de nevades i fred extrem. La temperatura mitjana ha pujat entorn d’un grau i mig. El canvi climàtic també afecta al règim de precipitacions i ara les sequeres són més llargues i les etapes humides més curtes. Sequeres, però també grans tempestes amb precipitacions rècord, com les que han destrossat molts llocs els darrers anys. En fi, la constatació popular que la tardor i la primavera duen cada vegada menys té suport en les dades.
Si no han vist la pel·lícula ‘Alcarràs’, corrin a veure-la. Carla Simon, que ja ens havia enlluernat amb ‘Estiu 1994’, va guanyar l’Os d’or del Festival de Berlin i és una meravella. Un poema visual que dura una hora i mitja i que als que venim de famílies pageses ens emociona perquè hi retrobem en flashback moltes coses que vàrem viure de petits. Sense fer cap spoiler, Alcarràs és la crònica d’una derrota, d’un comiat, d’un món que s’acaba. Allà són les pomeres, a altres llocs altres coses. L’agricultura, la ramaderia, el bosc, són feines molt dures, amb poc rendiment, de manera que a la que es pot qualsevol les deixa per fer altres coses. Però resulta que si aquestes feines es deixen s’abandona el camp i ningú se’n cuida del paisatge ni dels incendis ni de res. És un lluç que es mossega la cua.
Conec una família (no massa lluny d’Alcarràs) que ha constatat que la dacsa i les pomes no deixen gaire i ha fet un projecte per plantar cànnabis del ‘legal’, el que s’utilitza per fer cosmètics, medicaments etc. Han fet una inversió important i ja l’han plantat. Ara s’han de gastar una barbaritat en protecció armada dels hivernacles de cànem per evitar els assalts de bandes organitzades, que abans robaven melons, però ara han trobat un conreu molt més lucratiu.
A Ibiza hi ha poca aigua i fa molts anys que el camp està abandonat i només es planten xalets i apartaments i hi ha qui encara en vol fer més. El pi és un dels arbres que crema amb més facilitat i més força. I Pitiusas vol dir ‘terra de pins’. No se com ho veuen.
@joanribastur
