Suscríbete

Diario de Ibiza

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Albert Soler

Un Montecrist a la catalana

Va tenir sort Alexandre Dumas de viure a França i no a Catalunya, així va poder escriure El comte de Montecristo sense que se’l prenguessin a broma. El comte, Edmond Dantés, tancat en un penal, es va passar anys traçant un pla de fugida, i encara així, per a aconseguir-ho, es va haver de fer passar per mort i que el tiressin al mar. Els presos catalans, en canvi, en fan prou de demanar permís per anar a comprar un gelat i oblidar-se de tornar. Així no hi ha manera d’escriure una bona novel·la, una cosa és que l’abat Faria li ensenyi a Dantés tot el que sap i el proveeixi de tenalles, escarpra i palanca, i l’altra és que ja en la primera trobada li revelés el gran secret: «Si vols fugar-te, espera que et portin a la platja i un cop allà, digues que vas a comprar un gelat».

El pres que fa uns dies es va escapar d’una presó de Tarragona amb aquest maquiavèl·lic pla, va aprofitar el que es denomina «sortida terapèutica a la platja». No sé quina teràpia deu ser, potser el reu pateix una greu malaltia que es cura veient passar senyores en biquini des d’una gandula arran de mar. Doctors té l’església, doctors que per fortuna per a Dumas no existien a la França del segle XIX, o li haurien xafat l’argument.

-Condemnem Dantés a catorze anys de presó, a l’estiu sortint cada dia a la platja i a l’hivern a alguna estació d’esquí.

La meva àvia no va veure el mar fins ben entrada la seva maduresa, i això que vivia a quaranta quilòmetres de la costa, la culpa va ser seva per no haver estat condemnada a presó. Un entra a la presó, i si no aconsegueix una teràpia d’anar a la platja, n’aconsegueix una altra d’anar al cinema o la discoteca, serà per teràpies.

El que no entenc és per què es va voler fugar el pres, si a partir d’ara s’haurà de guanyar la vida i ningú el durà a la platja amb totes les despeses pagades. La conversa amb el vigilant degué ser així:

-Escolti, jefe, aquí a la platja s’està molt bé, però ara em ve de gust un gelat. Puc anar a buscar-ne un?

-Clar que sí, només faltaria, no l’agafis de xocolata que després et fa mal la panxa. Espera, que et dono diners.

-No cal, jefe, ja pisparé una cartera pel camí.

Si és que en el fons són bons nois, fins i tot es valen per si mateixos.

Compartir el artículo

stats