Diario de Ibiza

Diario de Ibiza

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Escric aquest paper abans que se celebrin les eleccions autonòmiques a Andalusia. El test, segons apunten tots els sondeigs, servirà per constatar que la Nació Andalusa és avui més a prop de ser una regió de l’Espanya estricta que no d’esdevenir la nació autocentrada i orgullosa en què somiava Blas Infante. Per cert, el pare del nacionalisme andalús té un llibre que s’hauria de llegir, encara avui, ni que fos per reflexionar (a partir d’allò que resulta políticament incorrecte, per descomptat): “La dictadura pedagògica”. En aquest assaig, escrit fa vora cent anys, Infante hi sosté que, perquè hi pugui haver democràcia a Espanya, primer hi ha d’haver una “dictadura pedagògica”, és a dir, una dictadura -insisteix, ell mateix en el terme- que obligui tots els ciutadans a formar-se, a saber llegir i escriure, per poder in-formar-se, és a dir, per poder processar alguna idea pròpia sobre les coses que van ocorrent (i que sovent passen per davant el nas de bona part de la gent sense ser vistes).

La dictadura pedagògica, per cert, avui resulta del tot impossible, en unes aules cada vegada més “democratitzades”, on s’expulsa la memorística, els dictats i fins i tot els llibres de text (tot fent impossible, totalment impossible, completament impossible, absolutament impossible, per tant, el pensament crític). Què s’hauria d’imbuir als jóvens perquè fossin bons ciutadans, en un context en què cadascú tria el seu ritme d’aprenentatge, en què no hi ha avaluació ajustada a tothom, en què s’ha de tractar cadascú no només segons les seues capacitats, sinó fins i tot segons les seues inclinacions? (Tret, tot sigui dit entre parèntesis, que això ja hagi esdevingut, en si mateix, una dictadura pedagògica, d’un tipus molt clarament impositiu, que relega a l’heterodòxia pura i simple qualsevol que no combregui amb els seus principis).

A Andalusia, la inoperància de l’esquerra (de les esquerres, múltiples, variables, ben dividides i poc entroncades amb el dia a dia de la gent) ha deixat el camp obert al populisme de l’extrema dreta. Com si la regió sudcastellana fos un calc de França (que tot Espanya ho és, segons Lluís V. Aracil), antics comunistes s’apunten a l’extremisme parafeixista perquè volen que “tot rebenti ja d’una punyetera vegada”, o perquè troben que els immigrants procedents del sud de l’estret els roben la feina, o perquè, com diu l’amic Josep Melià, a les esquerres no els agraden els toros ni la caça.

Algú ha dit que totes les famílies felices s’assemblen, però que totes les desgraciades ho són cadascuna a la seua manera. Quelcom de semblant passa amb les situacions polítiques. Tots els règims democràtics, profundament democràtics, inequívocament s’assemblen, però a tots els llocs on cova l’ou de la serp, aquest és covat a la seua manera. Malgrat tot, no puc detectar a Andalusia alguns dels fenòmens que han ajudat a créixer populismes de dreta arreu d’Europa. No hi puc detectar, per exemple, un nacionalisme, ni que sigui postís, com el que va fer créixer la Lliga Nord a la Padània. Als extremistes d’Andalusia no els ha donat per dir que Andalusia és una nació, ni que s’han de tallar lligams amb Madrid, ni res de semblant. Entre d’altres coses perquè a la regió del sud s’hi ha instal·lat una política clientelista, basada en el subsidi de bona part de la població, que, en realitat, n’ha impedit un desenvolupament mínimament harmònic. Encara que els agradi la cacera, la monteria i totes aquestes coses, tampoc no els ha pegat per un tradicionalisme -tal vegada només possible a Occitània- com el de Caça, Pesca i Tradició, potser el partit polític amb més gent que sap occità, més fins i tot que el Partit Occità que forma part de l’Aliança Lliure Europea. Caza, Toros y Tradición, al meridió castellà, no es menjaria un torrat, en unes eleccions dites autonòmiques.

Com tots els que no pinten res, a Andalusia s’ha jugat a l’enfrontament inteterritorial dins un Regne d’Espanya que es troba cada dia més lluny de resoldre la qüestió. El partit de no pensar-hi duia, en un primeríssim punt del seu programa electoral ‘andalús’ el projecte somni humit del nacionalisme espanyol d’anul·lar (si pot ser de manera definitiva) l’autonomia de Catalunya. Que, amb això, s’anul·làs l’Estat de les autonomies i, per tant, l’autonomia d’Andalusia els deu ser aproximadament igual. Perquè mai no han anat d’autonomistes andalusos. Ni ells ni els que governaran (amb ells o sense).

Ai, si Blas Infante aixecàs el cap! Després de la dictadura antipegagògica (i en plena dictadura de la correcció política per damunt del pensament crític, si no que li ho diguin a l’amic Ferran Suay, de la Universitat de València!), la desinformació, el populisme de la més baixa estofa i el conformisme a ultrança cavalquen com els corsers per l’esplanada del Rocío, abans que els genets s’aturin a aparcar el cavall abans d’empassolar-se una mançanilla. Ea!

Compartir el artículo

stats