L’arrogància demostrada pel Borbó fugit quan se li va preguntar si donaria explicacions sobre els delictes comesos, dona una idea de la seua (poca) moralitat i respecte cap al poble al qual li ha furtat els diners.
Ens continuen tractant com a vassallatge i no ciutadania amb plenitud de drets civils. I no sols ho fa ell. Ho fa tota la família. I encara hi ha gent que els defensa. No ho puc entendre.
El silenci polític davant la desvergonyida manera de comportar-se després de quasi dos anys fugit, ha fet tant de mal com el seu propi comportament sense complexos i fent que allò que li ha donat la gana.
Ens ha robat i enganyat al llarg de tots els anys que va estar al capdavant de la institució sense cap pudor creient que formava part de les seues prerrogatives com a rei imposat pel dictador. I segurament ho continuarà fent des de la seua residència als Emirats Àrabs.
Borbó de cap a peus, ha heretat tots els defectes de la seua estirp. Això tampoc és cap novetat. Tot allò que toquen ho converteixen en dubtós, fosc i arrogant. I, com a exemple, tenim als dos exgendres i la nora que s’han convertit en exemples d’arrogància i poca vergonya. I, com també s’ha comprovat, en models de poca o nul·la ètica.
Si tinguera la més mínima noció del que significa la humilitat i decència, no haguera tornat mai al lloc on va cometre els delictes. Però sobretot, si volia tornar, haguera buscat la forma de donar explicacions dels delictes comesos, tot i saber que la seua figura institucional està blindada amb la inviolabilitat. Però en lloc d’això ha fet gala, una vegada més de l’arrogància disfressada de ‘campechania’ que ha fet servir sempre. Si aquesta actitud fa mal per si sola, el tronador silenci polític encara en fa molt més, perquè implica justificació d’aquestes actituds tan poc honorables i que, com s’ha demostrat, han estat persistents al llarg dels anys.
No mereix gens de respecte per la meua part. Ni ell ni cap membre de tota la seua família. Cap. A banda del dineral que ens costa aquesta institució inservible, han demostrat ser vividors, arrogants i despòtics.
Els esforços de la gent progressista haurien d’anar encaminats cap a la restauració del règim legítim abans del cop d’estat del dictador, la República.
Però a l’Estat Espanyol ens hem oblidat que, més que restaurar la monarquia que ja havia fugit abans, hauríem d’exigir la restauració de la República com a forma d’Estat. Almenys tots els diners que es dediquen a mantindre una institució anacrònica i inservible, podrien dedicar-se a combatre la pobresa infantil, per exemple.
Sent vergonya com a ciutadana de tot el que ens han fet veure al llarg del cap de setmana els mitjans de comunicació tant públics com privats. Donar-li tota aquesta visibilitat després de saber el que ja sabem sobre els delictes comesos, és, des del meu punt de vista, justificar aquests actes. Igual que l’alarmant silenci polític al qual s’han acollit els líders dels grans partits. Vergonyós.
Actituds com les mostrades pel Borbó fugit i tot el seu seguici d’aduladors, són les que justifiquen la necessitat de continuar exigint la restauració de la República com a forma d’estat.
