La falta de treballadors en el sector turístic és un dels problemes del moment. Resulta que, després de la pandèmia, costa arrencar i no es troben prou treballadors, cambrers, cuiners, personal de neteja, personal d’atenció al públic, etc. per poder tornar a obrir completament els negocis de temporada. És un problema a tot arreu, però especialment cridaner a les Illes Balears. I Ibiza, terra de rècords, en aquestes coses sempre va davant de tot.
La vicepresidenta i ministra de treball del govern espanyol Yolanda Diaz ha entrat en el debat i ha dit als empresaris que “paguen más”. Vaig tenir un segon d’alegria perquè vaig pensar que la senyora Díaz havia llegit el meu article de fa quinze dies on deia que si els hotelers no troben prou treballadors perquè l’habitatge és molt car, els havien de pagar prou per poder pagar el lloguer i viure a preus de mercat o tancar. Però de seguida vaig recordar que la frase de Yolanda Diaz és la traducció de la que va pronunciar el president americà Joe Biden l’any passat: “pay them more”.
El tema és seriós i vull fer tres apunts al respecte. Primer, el capitalisme funciona a partir de la iniciativa emprenedora i el risc dels empresaris i funciona retribuint cada factor de producció amb el seu preu de mercat, en el cas del treball el salari. En el capitalisme, si algú fa les coses bé, ven un bon producte i té èxit, guanya molts de sous i es fa ric. Si ho fa malament, si té un mal producte i no ven o si tot i vendre no aconsegueix cobrir costos, té pèrdues i ha de tancar. Obtenir beneficis vol dir ingressar amb un marge per sobre dels costos de producció. Si un negoci paga els seus treballadors però aquests no poden pagar el lloguer o no cotitzen prou per cobrir les reptacions que reben, aquest negoci no està cobrint tot els costos des del punt de vista social i la resta de contribuents estan subvencionat implícitament aquest negoci. Esperar que l’estat et tregui les castanyes del foc quan no pagues prou als teus treballadors és una manera sui generis de ser capitalista.
El capitalisme no opera en el buit, sinó amb un sistema de lleis i regles laborals, sanitàries, ambientals, etc. que regulen l’activitat econòmica. De fet la manera com es refereixen al sistema capitalista modern els politicòlegs i economistes que l’estudien és “capitalisme democràtic”. Això emfatitza encara més la importància de pagar bé els treballadors i d’atendre les implicacions laborals, ambientals i socials en general de l’empresa. Fa temps que hem passat del capitalisme d’accionistes (shareholders) al capitalisme de les parts interessades (stakeholders). Tenir beneficis és un objectiu necessari i legítim de les empreses, però amb això no n’hi ha prou.
Segon, dies passats sentia una conferència del secretari general d’una gran patronal catalana a un grup d’estudiants i els explicava que, diguin el que diguin les xifres d’atur, les empreses no troben els treballadors que necessiten. I això no és només un problema del sector serveis, com el sector turístic de la costa. En el sector industrial, on els perfils son molt més específics, el problema és encara més greu perquè, molts oficis han desaparegut. Paradoxalment, Espanya que va fer el canvi estructural més tard que altres països europeus té molts sectors i molts oficis pitjor que els països el varen fer abans. Hi ha oficis com fuster o ferrer (dic fuster o ferrer, no muntador professional, que és una altra cosa) que és un luxe de trobar.
La formació professional hauria de servir en part per a això, però hi ha una desconnexió entre les necessitats laborals i el que la gent estudia. Als 10 anys molts nens volen ser futbolistes i als 20 volen ser DJ i no és fins més endavant que entenen que tant el sector del futbol com el de la música són indústries de superstars, on es poden fer fortunes, però on guanyar-se la vida no és senzill. La formació ocupacional tampoc no serveix per a la seua funció de reciclar els treballadors. Potser va bé per finançar els sindicats, les patronals, els intermediaris i els que pul·lulen entorn de l’activitat, però no fa la funció que toca. Al Nord d’Europa no ho entenen. Ells no tenen atur i tenen unes polítiques actives d’ocupació molt potents que realment funcionen.
Tercer. El terme mileurista és una paraula, incorporada fa prop de vint d’anys per descriure la situació dels treballadors precaris, molts d’ells joves, que guanyaven poc, just al límit de subsistència. Resulta que aleshores era un terme pejoratiu i ara és gairebé un compliment, perquè un mileurista almenys guanya mil euros i ara hi ha gent que no només no els guanya, sinó que la manera de guanyar-ne algun és mitjançant feines molt precàries, sense seguretat, amb moltes hores i cap perspectiva. Amb aquestes condicions, no ha de sorprendre que moltes de les feines noves del sector serveis siguin cobertes per emigrants i que costi molt trobar treballadors.
@joanribastur
