Suscríbete

Diario de Ibiza

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Albert Soler

Europa es mira Chanel

«Hi ha una Catalunya mestissa, moderna, desacomplexada i cosmopolita i n’hi ha una altra tancada en si mateixa, anacrònica, provinciana»

Al final, Europa ha mirat a Catalunya. Ha estat gràcies al cuixam i al talent de Chanel i no al Vivales de Waterloo, que en tots dos aspectes és a anys llum de la cantant d’Olesa, cosa que hauria de fer pensar: amb treball i tenacitat s’assoleixen més èxits que amb somnis impossibles amanits amb inútils enfrontaments. Lliuri’m Déu de suggerir que, per a aconseguir que algú li faci cas, l’expresident fugat mostri les seves natges extramurs de la Casa de la Republiqueta, a dins que faci el que vulgui. Em refereixo que la simpatia i l’alegria solen donar millors rèdits que l’amargor perenne. Posats a mirar, millor les natges de Chanel que les cares del Vivales i Comín. Aquelles transmeten ganes de viure, aquestes les eliminen.

Tota Europa deu estar avui preguntant-se com és possible que Chanel, moderna, vital, alegre i sense prejudicis, procedeixi de la mateixa regió que aquests personatges amargats, tristos i de vida buida, que no deixen de donar la tabarra a Brussel·les amb les seves burrades, éssers tan agres que semblen portar a coll els dies ennuvolats i ventosos. L’explicació és simple: hi ha una Catalunya mestissa, moderna, desacomplexada i cosmopolita, i n’hi ha una altra tancada en si mateixa, anacrònica, antipàtica, provinciana. Per més europeu que sigui un, no hi ha molts dubtes sobre a quin cul mirar.

És de suposar que aquesta Catalunya cada vegada més petita i insignificant, no felicitarà Chanel per l’èxit aconseguit, ja que no la considera dels seus. Res que faci olor d’avançat i d’universal, té cabuda en la republiqueta. Si Chanel hagués quedat en últim lloc, amb crítiques unànimement desastroses, però hagués lluït llacet groc, avui mateix seria rebuda en el Parlament, a la Generalitat, en el Nou Camp i a Waterloo, amb el Vivales humitejant-se en somiar que li canta/murmura «Happy birthday mister president».

Per descomptat, seria convidada a la paella estiuenca de la Rahola, que és l’honor màxim a què aspira tot català de bé. En lloc d’això, i per no ser prou bona catalana, la pobra Chanel s’haurà de conformar de ser elogiada a tot el món, de ser l’artista del moment, d’haver rendit Europa als seus peus i de tenir al seu davant una carrera de dimensió universal. Ella s’ho perd.

Compartir el artículo

stats