El filòsof Immanuel Kant va formular un principi, inicialment a la Fonamentació de la metafísica dels costums i, ja completament elaborat, a la seua Crítica de la raó pràctica, que ens ha arribat com a ‘imperatiu categòric’, i que diu: «Actua només segons aquella màxima que puguir voler que es converteixi, alhora, en llei universal». Això, en pla col·loquial, entre nosaltres, sempre s’ha dit: no facis als altres allò que no vulguis que et facin a tu. O, dit encara d’una altra manera, una mateixa cosa no pot ser bona si la fa un i dolenta si la fa un altre. O viceversa. La civilització, al cap i a la fi, s’ha construït damunt principis com aquest.
Per això no puc entendre per què, posem per cas, és del tot elemental, per a ses senyories del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, que a tots els centres escolars del Principat, des de l’institut d’una ciutat de l’àrea metropolitana de Barcelona fins al darrer llogaret de la Segarra, s’ha d’impartir com a mínim un 25% de classes en castellà i, en canvi, no consideren que a qualsevol jutjat de la mateixa demarcació geogràfica, des del número 5 de l’Hospitalet de Llobregat fins al més recòndit del Pallars Sobirà, s’hagin de fer, com a mínim, el 25% de les sentències en llengua catalana. Si algun centre educatiu no fa prou educació en castellà, la cosa va malament. Si algun jutjat no fa prou sentències en català, no sembla que hagi de passar res. Es veu que l’imperatiu categòric encara no ha arribat a la judicatura.
De la mateixa manera, sembla que, com apuntava en una piulada excel·lent el sociòleg Salvador Cardús, si algú, en una enquesta, pregunta quina llengua es fa servir al pati d’un determinat centre escolar, automàticament és qualificat, com a mínim, de nazi per part d’aquells que voldrien la nostra llengua totalment residualitzada o ja despareguda. En canvi, si la judicatura envia l’«alta inspecció» espanyola a vigilar que es faci un 25% d’espanyol a tots els col·legis del Principat, no només no serà titllada de «nazi», sinó que se li faran tot tipus d’elogis i complaences. Si es «vigila» l’ús del català, nazisme al canto! Si es «vigila» l’ús del castellà, patriotisme constitucional! L’imperatiu categòric tampoc no ha arribat a la inspecció, ni alta ni baixa, quan es tracta d’avaluar el sistema educatiu.
Si en una reunió pública, posem per cas en una illa com Ibiza, amb dues llengües oficials (català i castellà), algú demana que les intervencions es facin en castellà (per cortesia, per respecte, per amabilitat, perquè hi ha gent que no és d’aquí, etc), pot passar fins i tot per un ciutadà decent i sense màcula. Segurament podrà fer aquesta demanda sense que ningú el titlli de fanàtic o de fonamentalista. Si, en canvi, algú, en unes circumstàncies similars, davant una intervenció en castellà, demana que les intervencions es facin en català (per cortesia, per respecte, per amabilitat, perquè hi ha gent que és d’aquí, etc), probablement passarà per algú passat de voltes i amb molta màcula. Ben probablement si fa aquesta demanda serà immediatament titllat de fanàtic o de fonamentalista. O des les dues coses alhora. Es veu que l’imperatiu categòric tampoc no ha arribat a la nostra percepció social dels usos lingüístics.
I, ja sense necessitat d’allargar-nos gaire més, si hom espia de manera fraudulenta i il·legal determinats líders vinculats amb l’independentisme català, la cosa estarà molt ben feta. S’ho tenen ben merescut, per anar en contra del dogma sagrat de la unitat de l’Estat. Els està molt bé: què s’esperaven! Que tendrien aquestes idees i ningú no els entraria als mòbils, seguiria les seues converses amb la tieta, el padrí o l’amant, o els podria vigilar les relacions lícites i il·lícites, tot envaint la seua privacitat? Si s’espia independentistes, tot s’hi val: sigui legal, il·legal o al·legal. No s’hi fa distinció. Però, ai las!, si en comptes de vigilar pèrfids antiespanyols, el mateix programa es fa servir per investigar ministres del govern de l’Estat, tot canvia radicalment, diametralment. Llavors sí que s’ha envaït la intimitat de les persones, s’han pogut gravar converses que no tenen res a veure amb la política, s’ha interferit la vida privada de nens i d’ancians, etcètera.
Exigir un mínim de castellà és respectar els drets lingüístics dels hispanoparlants però exigir el que sigui de català és fanatisme i separatisme. Espiar determinades persones constitueix gairebé un deure, mentre que fer-ho a d’altres és un atac a la pròpia privacitat. Fer desfilades militars, onejar banderes, tirar trets a l’aire per mostrar força, allistar gent per fer la guerra, etc, pot ser patriotisme constitucional o terrorisme. Segons qui ho faci. I, així, fins que a Kant li sonin les orelles, a través dels segles, a ultratomba.
