Ha mort Pep Costa. Però ens queda la Joaniquet. Poca broma, poca broma. La Joaniquet, brillantíssima catalana que aterrà aquí, a casa nostra fa ja un parell d’anys, és una força, una vibració, un territori. També una geografia ampla, extensa per on caminar de totes totes. Això vol dir una dona de talent que ja fa molts anys aterrà entre nosaltres, va tenir l’excel·lent idea de casar-se amb Pep Costa i des de llavors ençà... Ara sobtadament -la mort sempre/sempre sorprèn-la Joaniquet rep el dolor enorme. Per la mar de Sicília morí dies passats el seu estimat Pep .Sembla que tenia un fràgil cor va dir prou i no en vull més. La pèrdua és lamentable i el plor, contingut o no va fer acte presència i de desolació també. Pep Costa era el company i era l’amic de fa més de cinquanta anys. Les primeres imatges seves ens transporta a la terrassa d’Ebusus, inici dels seixanta, Elvis Presley, Dúo Dinámico, Albert Camus. Ja era un corrillo nirviós, impacient, amb desig i voluntat de fer coses. I les va fer, ja ho crec. D’estudiant a Terrassa a activista polític per la Barcelona d’un franquisme encara sòlid fins les reivindicacions, sempre en primera línia de les manifestacions històriques, mítiques de Ses Salines quan tot feia preveure que aquell territori intocables es pogués transformar en una mena de beach-club o parc temàtic especulatiu i brut. Fou un dels arriscats fundadors de la revista, del setmanari ‘UC’ una altra peça històrica de la nostra vida.. Atret per la literatura fou autor d’alguns llibres de poesia.. Del ‘Llibre d’amor i de dol’ desitjaria extreure alguns versos. «Els pits amarats/tots plens d’encanteri/eixamplen la pell/i l’hàlit s’altera/Un esglai miol/llengües aixafades/les mans amb goteres/ i el cel que es confon amb sucs a l’arbreda...». Pep, una besada molt forta.
