En una d’aquelles manifestacions a favor d’implementar (recorden com es va posar de moda aquest verb futil?) la república que s’estilaven després de l’1-O, quan molta gent ignorava l’engany, vaig ensopegar en un bar amb un anterior alcalde de Bàscara. Es feia omplir de cervesa una garrafa de bastants litres, per a així anar amb més ànims a reivindicar la republiqueta. No l’hi vaig tenir en compte, perquè ja llavors estava clar que sense uns quants litres d’alcohol entre pit i esquena, ningú en el seu sa judici sortiria al carrer a defensar republiquetes imaginàries.
El passat cap de setmana, Bàscara s’ha proclamat independent. Com ho llegeixen. Han col·locat un estrafet de duana a la carretera que creua el poble, i durant uns minuts han donat per fet que ja no eren espanyols. Avui ja tornen a ser-ho, per descomptat, però mira, així es distreuen. Van tenir temps fins i tot de crear la seva pròpia moneda, el cat, suposo que algun turista angloparlant que va passar per allà, pensaria que en aquest poble una barra de pa costa un gat i mig i una masia està en venda per cent mil mixos.
La pallassada m’ha enxampat a Madrid, on al procés català se li fa el mateix cas que al moviment d’alliberament txerokee, si és que tal cosa existeix. Aquí, veuen les imatges d’uns pagerols col·locant una barrera a la carretera, riuen una estona i s’ha acabat. Si els tinguessin a prop, els llançarien monedes.
Quan he intentat explicar als parroquians del bar on sóc que no es tracta d’una performance artística que pretén posar de manifest la necessitat d’un món sense fronteres, sinó un intent que totes les poblacions de Catalunya facin igual fins a arribar a l’alliberament nacional i tenir un concursant propi a Eurovisió, m’han convidat a unes canyes i m’han constret que continuï explicant històries, mira que salats que són els catalans.
No els culpo, per a ells, ha estat com veure els veïns d’un poble d’Albacete declarar-se independents.
M’agradaria que a Espanya es prengués seriosament els catalans, però cada cop resulta més difícil. L’única cosa bona que en trec, és que em conviden a canyes pensant que sóc ocorrent. Suposo que, mentrestant, a Bàscara continuen omplint garrafes de cervesa. O no s’explica que siguin tan curts de gambals.
