La invasió d’Ucraïna per part de Rússia pot provocar esquerdes importants en el sempre dificultós procés de construcció europea. El fet que la Unió Europea encara no es presenti -entre d’altres coses perquè no pot- davant el món amb una veu única fa que s’hagin bastit diferents diguem-ne estratègies relacionals pel que fa a Rússia. I que existeixi un abisme entre les relacions d’uns i altres països de la Unió amb el gegant euroasiàtic.
La política exterior del Kremlin pot semblar sovent barroera, poc elaborada i fins i tot poc professional. Però crec que es basa en qüestions que resulten totalment elementals a l’hora d’entendre com es poden aprofitar les diferències internes per furgar encara més en ferides existents. I com es poden aprofitar les febleses d’alguns per fer-les redundar en benefici propi. Intentaré explicar-me. Un dels motors d’Europa, Alemanya, durant anys ha intentat bastir, entenc que de manera raonable, una política d’acostament (o si més no de bon veïnatge) amb Rússia, tenint en compte les moltes interrelacions existents entre ambdós estats (i els lligams econòmics inqüestionables). Avui, per exemple, Alemanya té una gran dependència energètica de Rússia, i aquesta potència ho aprofita per mostrar de manera ocasional l’espasa de Dàmocles que pot pesar sobre les seues relacions, si Alemanya es posa d’una manera excessivament clara al costat d’Ucraïna.
M’imagín que a l’hora de començar la invasió d’Ucraïna, els caps pensants de Rússia ja sabien que el conflicte contribuiria, entre d’altres coses, a mostrar diferències significatives entre els diferents estats de la Unió Europea a l’hora d’encarar les seues relacions amb Rússia. D’una banda, hi tenim els que es poden sentir amenaçats, i que guarden un record inesborrable de la seua experiència històrica. Em referesc, per exemple, als estats bàltics. Estònia, Letònia i Lituània, les seues societats, se senten encara avui amenaçades per Rússia. La història de les relacions d’aquestes nacions amb Rússia avala que s’hi puguin sentir. Estratègicament, endemés, si Rússia entràs en conflicte directe amb la Unió Europea (cosa que vull pensar que no li interessa), serien fàcils d’aïllar de la resta de la Unió. Els bàltics, per tant, són partidaris de tancar files, de concentrar el poder de l’OTAN en el flanc est, i de plantar barres a Rússia de la manera més evident que sigui possible.
Tenen una actitud bastant semblant Polònia i Bulgària. Fixem-nos, atenent a aquests fets, que la setmana passada Rússia els va tancar el gas, amb l’excusa que no el pagaven en rubles. Romania mereix un comentari a banda pel fet que Moldàvia podria entrar en conflicte directe amb Rússia si al Kremlin també opten (hi ha molts indicis que això pugui ocórrer) per mirar d’annexionar-se el Transniedster: així tendrien un corredor que aniria de Crimea, passant pel Dombass i arribant dins territori (almanco formalment) de l’actual Moldàvia. Recordem que a Moldàvia es parla romanès, i que existeixen uns vincles històrics molt forts entre Moldàvia i Romania. Atacar Moldàvia no és atacar directament la Unió Europea, però se li assembla prou.
Curiosament, tocant a Bulgària, hi tenim un estat que ha anat variant la seua relació amb Rússia. Em referesc a Hongria. Hongria ha passat de la distància freda amb el Kremlin, auspiciada també per la Història (recordem la doble invasió russa del país durant el segle passat, amb resistència heroica dels hongaresos afegida), a una proximitat inaudita, a partir de les bones relacions entre Victor Órban i Vladimir Putin. S’ha de reconèixer que, com a mínim, l’estil polític d’ambdós líders s’assembla prou. I la ideologia de fons, això que ara en diuen democràcia il·liberal, també.
Llavors tenim països clarament aliniats històricament amb Occident que tenen dependències de Rússia, especialment pel que fa a l’energia. Ja ens hem referit a Alemanya, però també hi hem d’esmentar necessàriament Itàlia (segons sembla, l’economia, entre les occidentals, més dependent de Rússia).
En definitiva, la invasió d’Ucraïna per part de Rússia ha sosmogut el món, però d’una manera molt especial, ha sosmogut Europa, la Unió Europea, que encara no té una política clara en relació a aquest conflictes, que s’està desenvolupant a les seues portes. Els interessos, les lluites internes, el passat històric (recent o no tan recent) s’entrecreuen en una filagarsa molt mala de desembullar. I això és aprofitat per mirar de fer encara més grans les esquerdes que puguin anar apareixent en la construcció, sempre massa lenta, del difícil edifici europeu.
