Diario de Ibiza

Diario de Ibiza

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Bernat Joan

Anar seriosament o entabanar

Algunes enquestes, realitzades durant aquestes últimes setmanes, diuen que el Partit Popular retalla notablement les diferències que hi havia amb el Partit Socialista a nivell estatal. Per primera vegada en una llarga temporada, fa la impressió que el PP té, a Espanya, un cap visible amb cara i ulls, una persona que no ha de fer avergonyir els seus votants. Després del penós lideratge de Pablo Casado, caigut per enfrontar-se amb determinats elements extremistes del seu propi partit, el PP ha optat per un personatge que sempre semblava a la recambra, però que al final ha acabat sortint. Em referesc a Alberto Núñez Feijóo. O Feijóo tot curt. Per cert, no sé per quina raó tothom -i tothom vol dir tothom- pronuncia aquest llinatge (evidentment galaicoportuguès) a la castellana (amb una j hispana que en la llengua de l’interfecte no existeix). És com dir Ro-i-h en comptes de Roig, per entendre’ns.

Bé, deixant de banda qüestions d’onomàstica, no hi ha dubte que Feijóo está més ben posicionat davant l’opinió pública del que hi pogués estar el tal Casado, que, evidentment, va ser incapaç de fer-se una imatge mínimament solvent. Sense sortir de la qüestió de la imatge, és evident que el nou líder del PP la té molt millor que no l’anterior. Ha governat durant anys i panys a la seua Galícia natal. És de poble. Parla gallec, cosa que no feia un altre antecessor seu també gallec: Mariano Rajoy (per cert, també ho pronunciava amb j castellana, en compres de pronunciar-ho amb x gallega -com la catalana a principi de mot o després de consonant-, com toca en gallec; també s’hauria d’escriure Raxoi). Però bé, onomàstica a banda, Feijóo va de regionalista, de constitucionalista, d’autonomista, de recuperador de l’«Espanya plural» i, sobretot, de moderat.

Des que ha accedit a la presidència del PP, siga com siga, ja ha tengut ocasió de demostrar el seu grau de moderació, d’autonomisme i tota la pesca. De fet, l’ocasió li va sortir de manera immediata. Uns pocs dies abans d’accedir a la presidència del partit, però quan tothom ja sabia que en seria el president, un dels seus barons territorials va accedir a la presidència de la seua comunitat autònoma de la mà de Vox. La cosa va ser interessant, perquè pocs dies després Feijóo es presentava en societat a Europa, concretament a Brussel·les. Immediatament, des de la Comissió Europea li varen demanar per aquell pacte (que repugna la sensibilitat de la majoria dels europeus), i Feijóo se’n va sortir, sia’m permès l’acudit, a la gallega: va dir que, en el moment en què s’havia produït el pacte, ell encara no era president del PP. Però, evidentment, allò que s’ha fet es pot desfer. I, si ell ho volgués, en el moment d’accedir a la presidència del PP hauria pogut tornar endarrere el pacte amb Vox. I assegurar que mai més no hi tornaria, cosa que, evidentment, no ha fet. Al contrari dels seus equivalents a França, a Alemanya, al Regne Unit, a Bèlgica i a la majoria de democràcies ben consolidades, el PP sí que pactarà amb l’extrema dreta. Sempre que faci falta. La inacció de Feijóo en aquest cas ho demostra a bastament.

Que, a la superfície, Feijóo no mantengui l’estil destraler del seu antecessor, emperò, no implica que no pugui seguir unes pràctiques semblants a les que s’han anat covant fins ara a la seu del carrer Gènova de Madrid. La destral, si són una mica intel·ligents, mai no la porten els líders. La porten els subalterns, i la fan servir, i s’embruten les mans tant com faci falta. Seran els fets els que demostraran si el nou líder del PP realment aposta per un partit conservador de caire democristià, més o menys equiparable amb la resta de partits europeus d’aquesta tendència política. De moment, ja hem vist que no fa com Angela Merkel a Alemanya, posem per cas, en relació amb els pactes amb l’extrema dreta. Ara haurem de veure què fa en relació a l’Estat de les autonomies, en relació a la defensa de les llengües minoritzades (durant el seu mandat l’ús social del gallec ha retrocedit clarament a Galícia, sense que el govern gallec hagi pres les mesures necessàries per evitar-ho), o a l’Estat de dret (i, si arribàs a governar, hi tendria un bon bacallà, amb la dicastocràcia que s’ha anat generant durant l’última dècada, i que posa Espanya al límit del que podríem considerar una democràcia plena).

A banda del pacte amb Vox, des del meu punt de vista, resulta un senyal dolentíssim la persecució, per qüestions personals, que s’està portant a terme contra Mònica Oltra al País Valencià. Oltra no és sant de la meua devoció. És una d’aquestes polítiques a qui he sentit parlar dels polítics en tercera persona, i això ho trob lamentable. També s’escriu el nom amb accent tancat (Mónica) i això també és tota una declaració d’intencions. I va criticar el president Puigdemont per no haver-se deixat empresonar. Com si fos de Vox. Però tot això no l’ha defensat de l’ofensiva que ara pateix. I algú em demanarà: i això, què hi té a veure, amb el nou lideratge del PP? Resposta de manual: potser res, potser...

Compartir el artículo

stats