Per avançar políticament, a les Illes Balears, necessitam allunyar-nos tant com sigui possible del marc mental que ens està sent imposat, tant des de l’àmbit polític mateix com des de bona part dels mitjans de comunicació. Avui dia, i ho demostren tots els sondeigs que intenten mostrar la demoscòpia de les nostres illes, estam en ple procés d’acomodació al marc mental espanyol. Amb algunes correccions, certament, que contribueixen a poder-nos salvar una mica. Però, en qualsevol cas, la nostra adaptació a aquest marc mental és tan espectacular que, posem per cas, no tenim cap diputat a Madrid que no sigui d’estricta obediència espanyola. Algú ha dit, a l’hora d’intentar promoure una candidatura unitària de tot el sobiranisme illenc (o de l’autonomisme, o com se’n vulgui dir), que “si Terol han aconseguit un diputat, les Balears també podem”, com si les nostres illes fossin part de l’”Espanya buida (o buidada)”. La comparació amb Canàries seria més correcta, tot i que, certament, només aguanta el traç gruixut. En qualsevol cas, Terol Existeix o Coalició Canària tenen en comú amb aquest diputat (o diputada) a què haurien d’aspirar les Balears que no accepten la deriva unitarista, jacobina, centralista en què, malgrat la tan lloada Transició, s’ha caigut. Tot siga dit de passada, en contra del pacte constitucional que es va fer, entre franquisme i oposició, per no prendre mal després de la mort del dictador. Què en queda, avui, d’aquell “pacte constitucional”, quan es persegueix la llengua catalana, es buiden de contingut les autonomies i fa al·lèrgia res que no siguin tímides descentralitzacions? En queda alguna cosa, encara, d’aquell pacte? Permeteu-me dubtar-ne.
Perquè el sobiranisme / autonomisme illenc baleàric tengui res a fer en el futur, ha de començar lluitant per batallar àrduament contra el marc mental que se’ns està imposant (i que alguns “sobiranismes” perifèrics adopten com a seu sense cap tipus d’empatx): el marc mental espanyol, és a dir, la idea que el marc de l’Estat resulta completament inqüestionable, i que hem de pensar en els mateixos termes que els artífexs de la dicastocràcia en què s’ha convertit aquesta monarquia. Però, ai las!, contràriament a aquesta pulsió evident, el sobiranisme/autonomisme propi només pot tirar endavant, només pot tenir unes mínimes possibilitats d’èxit, si el marc mental que ens volen imposar es trenca. Necessitam, per trencar-lo, d’altra banda, tenir un marc mental alternatiu dins el qual ens puguem moure amb una certa soltura i solvència.
I quin seria aquest nou marc mental per a les Illes Balears? Per començar, hem de trobar una alternativa a allò que siga el nostre país. El nostre país, per fer-ho fàcil, són les Illes Balears, avui una comuitat autònoma dins el Regne d’Espanya. Poden aspirar a res més, les Illes Balears? Per aquí hauríem de començar. Al món on els espais de sobirania no estan ben definits, que és només una part del món, la definició se sol arreglar a través de l’aplicació del dret d’autodeterminació. Tenim les Balears dret a l’autodeterminació? Sembla que fins a finals dels anys setanta, hi havia un cert sentit comú (almanco entre l’oposició a la dictadura) a afirmar que sí. I per a què ens voldríem autodeterminar? Per fer-nos independents? Per fer-nos-hi per federar-nos o confederar-nos? Per federar-nos amb qui? Amb la resta de comunitats autònomes del Regne d’Espanya? Amb el País Valencià i amb Catalunya? Pensar en aquests termes ja implica començar a construir un marc mental propi, i a allunyar-nos de l’aliè que ens volen imposar (i no s’hi gasten poca pasta, diguem-ho clar i sense embuts).
D’alguna manera, el marc mental s’hauria d’adaptar al marc real. Miren els intercanvis que realitzen les nostres illes, a nivell comercial, sanitari, industrial, universitari, professional... Una gran majoria d’aquests intercanvis es produeixen amb el País Valencià i amb Catalunya. Mirem les interconnexions navilieres, aèries, els fluxos i xarxes d’intercanvis. Tota aquesta complexíssima trama social i econòmica marca el marc real de les relacions de cadascuna de les illes del nostre arxipèlag, i del comú de totes. I no crec que tengui cap disfunció. Per què no hauríem d’esborrar, idò, la disfunció evident que hi ha entre el marc real d’interrelacions de les Balears i el marc mental que se’ns ha imposat com una llosa i que ens distancia d’una manera tan crua de la percepció d’on som i a què podem aspirar?
Darrer apunt (per ara): a l’esquerra espanyola, en general, també li interessa que el marc mental de les Balears (i del País Valencià, i de Galícia, etc) s’adeqüi al marc real, perquè només amb força i empenta de l’autonomisme/sobiranisme hi podrà haver governs progressistes a les diferents comunitats dites autònomes i al regne (per ara) en el seu conjunt. A les Balears, una opinió pública més balearista ens convé a tots, per poder tenir representació directa arreu, però especialment al PSIB-PSOE, si vol continuar governant (a les Balears i a Espanya).
