En una trobada literària celebrada fa uns dies a la meva ciutat, participaven un escriptor asturià, una escriptora gallega i la presentadora, catalana. Per mor de la mútua comprensió, la xerrada va tenir lloc en castellà. Al final, en el torn de preguntes, va aixecar la mà una senyora de mitjana d’edat, aquestes intervencions les fa sempre gent de mitjana edat, els joves no estan per a ximpleries, donem gràcies als déus. La senyora, que estaria impacientment esperant torn des de l’inici de l’acte, no va preguntar res, només va realitzar una petició: que abans de finalitzar, l’asturià i la gallega pronunciessin alguna frase en català, per veure com sonava en les seves veus tan bella llengua. La bona dona esperaria un aplaudiment i l’aquiescència de la presentadora, però aquesta li va deixar anar una frase demolidora.
-Senyora, que són dos escriptors, no dos micos de fira.
El silenci que es va fer a la sala podia tallar-se amb un ganivet. Però aquí va acabar la qüestió i la senyora se’n va anar a casa sense l’esperada actuació de dos micos parlant català.
Hi ha gent a qui no li agrada exercir de mico de fira, i n’hi ha d’altra que ha nascut per a això, o tal vegada sigui que li encanta fer el mico. Com a exemple, un diari belga anuncia un viatge organitzat a Catalunya, no a qualsevol Catalunya, sinó a la llacista, encara que cada vegada costi més de trobar. No és per presumir, però jo ja vaig vaticinar fa un any en un article, que el llacisme acabaria convertit en parc temàtic, fins i tot vaig aconsellar algunes atraccions, com algú disfressat de Vivales capgrós perquè els nens es facin fotos al seu costat com fan amb en Mickey a Disneyworld, o un bufet lliure on, a preu únic, afartar-se de menjar fins que el cos aguanti, i que no podria portar un altre nom que Bufet Junqueras. Aprofito ara que el projecte ha pres forma, per a estendre’l a empreses més enllà del simple oci, com el basar ‘Quanta dignitat’, on el client paga avui pel producte, amb la promesa de lliurar-l’hi a domicili divuit mesos més tard. El negoci radica en el fet que mai se li lliura la compra, però això és igual, turistes i llacistes mai es queixen. I encara tornen.
La publicitat del Grand Tour Groc que ofereix el diari belga al mòdic preu de 1.450 euros, assegura als clients que se’ls obriran la portes del «inaccessible palau de la Generalitat». Es tracta d’una estratagema publicitària, ja que és sabut que allà hi entra qualsevol, des de Ferrocarrils de la Generalitat per lliurar diplomes fins als Pastorets pel seu centenari, no diguem si aquest qualsevol llueix llaç groc, llavors pot fins i tot gaudir-hi la nit de noces, amb la taula de Consell Executiu a manera de tàlem conjugal.
El que corona el viatge i justifica els 1.450 euros, és una atracció que a mi em va passar per alt, aquests belgues se les saben totes: xerrar amb els principals polítics nacionalistes, els quals és de suposar que pronunciaran les frases tòpiques de costum -entre nosaltres ja estan gastades però a un belga despistat el poden divertir- i es deixaran fotografiar amb els turistes. Finalment els líders llacistes faran una cosa de profit: treballar de micos de fira. Trobo a faltar l’advertiment als senyors viatgers que està prohibit tirar-los cacauets.
