Imagino que els exmembres de l’IRA, i fins i tot els d’ETA, amb el temps van adquirint cert estatus de mite. No de mite respectable, però sí que, almenys, quan entren en un bar es produeix algun cop de colze entre els parroquians, mira, aquest que acaba d’entrar es va tirar deu anys a la presó, dissimula en mirar, cony, que té mala llet. En canvi, un veu Fredi Bentanachs, diuen que fundador de Terra Lliure, grallant amb un megàfon a la Meridiana, i no pot sinó pensar que fins i tot en el terrorisme hi ha classes, que aquest iaio només fa riure, i que si una vegada va despertar algun terror seria per lleig.
No ha de ser fàcil, creure que has sigut algú, i ensopegar de cara amb la realitat: a ningú interesses, ningú et reconeix, a ningú importa si vas estar a la presó ni per quin motiu. No ets ningú. L’imagino als seus prop de setanta anys, entrant tentinejant en els bars i explicant batalletes per a aconseguir que algú el convidi a una canya.
-I quan vaig fundar Terra Lliure, jo...
-Deixi’ns en pau avi. Cada dia amb la mateixa tabarra, el pesat.
O sigui que no li queda altre remei que anar a la Meridiana, que és on va a cridar tot cadàver polític català, des de Laura Borràs a Lluís Llach, a intentar recollir el darrer aplaudiment. La Meridiana és com els antics teatres de províncies, on comediants vinguts a menys portaven una obra caduca, a canvi de llit i menjar a casa d’un veí. Del nostre Bentanachs no es pot dir que hagi vingut a menys, perquè mai va ser ningú, però intueix que és l’última oportunitat que algú el convidi a una canya, així que s’esmerça a dir burrades, cosa que en el seu cas no requereix esforç, és una cosa natural.
-L’autèntic genocidi no és el d’Ucraïna, sinó que a l’escola catalana els nens parlin castellà al pati! Ens estan assassinant!- crida, cabellera greixosa i rònega al vent.
Aleshores sí, aleshores es crea el silenci al seu al voltant, apareixen tremolors entre els qui l’escolten i observen, apunta per fi el terror.
-Es refereix vostè a l’odi que desprèn?
-Res d’això, home. Em refereixo al terror de veure què cruel pot arribar a ser el pas del temps amb el cervell dels qui ja de per si no el tenien en gaire bon estat. És paorós, esgarrifós.
