El sindicat de la Guàrdia civil anomenat Jucil es veu que s’ha personat davant els tribunals perquè a la Catalunya continental del nord s’hi apliqui més prompte que aviat l’òrdago del Suprem de fer el 25% de l’ensenyament en castellà (com a mínim). Els esmentats sindicalistes consideren que el fet que l’ensenyament sigui en llengua catalana (o això interpreten ells), al Principat, els suposa un problema greu per a l’educació dels seus fills. I ho consideren (i ho cit textualment perquè ningú no es perdi cap matís de la consideració) «un dany moral».
Davant això, encara no he vist, i ja han passat alguns dies, que cap fiscalia apuntàs l’esmentat sindicat acusant-lo de delicte d’odi. I, en canvi, tal i com aquest delicte s’entén arreu d’Europa, hi ha almanco alguns elements que podrien portar-nos a suposar que podria ser catalogat d’aquesta manera.
Analitzem els fets a poc a poc. En primer lloc, tenguem en compte la consideració constitucional i estatutària de l’estatus de les llengües a Catalunya (semblant, en aquest cas, al de les Illes Balears o al del País Valencià). La nostra llengua, la llengua catalana, és considerada per l’Estatut com la llengua pròpia del territori. L’Estatut, m’atur a dir-ho per si em llegeix algun ‘constitucionalista’ d’aquests que voten Vox, és cabdal constitucional espanyol. Anar contra la consideració que el català és la llengua pròpia als nostres territoris és, directament, anticonstitucional. És clar que hi ha gent que només fa servir la constitució per a allò que li va bé, i se n’oblida de tots els altres aspectes. No es pot ser constitucionalista i al mateix temps no acceptar que el català és la llengua pròpia als territoris de la catalanofonia.
Segona consideració: atenent al fet que el català és la llengua pròpia, hom ha decidit, per via democràtica, a través dels nostres respectius parlaments, que també és oficial als notres territoris. Oficial vol dir oficial, no vol dir ‘regional’ ni ‘local’, ni minoritària, ni minoritzada, ni res de tot això. Què entenem quan diem que el castellà és llengua oficial? Idò exactament això mateix entenem quan ens referim a la llengua catalana. No hi ha diverses maneres d’oficialitat lingüística. Ni aquí ni a la Xina. Vol dir, per començar, que tots els ciutadans la poden fer servir davant totes les administracions i que hi tenen tot el dret del món a ser-hi atesos. Punt. Correlativament, totes les administracions tenen el deure d’atendre’ns en català, si així ho decidim. Nosaltres. No ningú per nosaltres. I encara que sigui només un sol ciutadà entre trenta milions qui vulgui exercir els seus drets. Això, jurídicament, sembla que tampoc no té cap tipus de discussió.
El mateix Parlament de Catalunya que va decidir l’oficialitat de la llengua catalana al Principat va decidir que el català seria la llengua vehicular del sistema educatiu, en aquella part de la nostra nació. Es tracta, també, d’una decisió plenament democràtica. Que, per cert, va ser avalada pel Tribunal Suprem, en diverses ocasions. Cabdal constitucional espanyol pur i dur. Ara, emperò, aquesta gent de Jucil troben que s’ha de reduir el català allà on n’hi hagi massa (no diuen res d’allà on el percentatge de classes en català no arribi al 75%; es veu que ja els va bé).
En el transfons de la reclamació de Jucil, que supòs que serà desestimada per la judicatura (perquè no s’aguanta per enlloc), hi ha un odi evident envers la llengua catalana. I una clara consideració dels catalanoparlants com a no espanyols. Després se sorprendran dels índexs d’independentisme! Per què no volen que els seus fills estudiïn plenament en una llengua ‘espanyola’? Tan poc patriotisme gasten? El delicte d’odi només és aplicable quan va de la majoria a la minoria. És evident que la majoria són els hispanoparlants i la minoria els catalanoparlants. Considerar un ‘dany moral’ haver d’aprendre en la llengua de la ‘minoria’ constitueix, purament i simplement, ja per si mateix, una mostra clara d’odi. No seria igual si es queixassin, per exemple, de l’ensenyament en anglès (suposant que l’escola funcionàs en aquesta llengua de caràcter internacional). Aleshores ells serien la minoria i els anglòfons la majoria. Però ara i aquí la minoria som nosaltres i la majoria són ells. Com pot ser considerat un ‘dany moral’ que els infants dels guàrdies civils, procedeixin d’on procedeixin, rebin l’ensenyament en la llengua pròpia de les Illes Balears, de Catalunya o del País Valencià? No volen que formin part plenament de la nostra societat, en igualtat de condicions, de drets i de deures? Els volen fer uns externs a la nostra societat? Ens consideren una colònia?
Actuen com si jo me n’anàs a viure a la Val d’Aran, posem per cas, i hi volgués imposar la llengua catalana. Puc garantir que mai no ho faria. I puc mostrar amb orgull que allà, en actes públics, sempre hi he parlat només, únicament i exclusivament, en occità-aranès. I, si visquéssim allà, voldria que els meus néts tenguessin totes les classes (totes, el cent per cent, la totalitat) en aranès.
