La dada avançada d’inflació del mes de març és com una martellada. L’IPC de març ha pujat un 9,8% respecte març del 2021 i un 3% en termes mensuals. La dada anual és la més alta des del 1984 i la mensual des del 1977. Per tant, sembla que hàgim tornat al règim de preus dels anys 70 i 80, que varen ser anys d’inflació molt alta després dels xocs del petroli del 73 i el 79. La inflació té inèrcia, de manera que en el millor dels escenaris, si la guerra d’Ucraïna acaba aviat i els mercats energètics es normalitzen ràpid sense més sobresalts, en queda com a mínim per a uns mesos. Si les coses empitjoren, es podria encetar un cicle d’inflació creixent, una espiral, que faria molt mal.
Alguns tornen a parlar de tempesta econòmica perfecta. Pandèmia primer i guerra ara. Xocs de demanda i d’oferta a la vegada. Molta incertesa a l’horitzó. Una partida de cartes depèn del repartiment inicial i de la perícia del jugador. Si toquen cartes dolentes, és difícil guanyar i com a molt un bon jugador pot aspirar a salvar els mobles. Amb cartes bones, un mal jugador pot arribar perdre si les juga de manera absurda. Des del punt de vista econòmic, Europa i Espanya, uns més que els altres, porten una ratxa de partides amb cartes dolentes.
La crisi financera que va començar el 2008 va durar pràcticament una dècada a Espanya, perquè el PIB no va recuperar el nivell d’abans de la crisi fins a mitjans de 2017. Només a Itàlia la recuperació va tardar encara més arribar. La pujada de l’atur, fins a superar el 25% –per sobre del 20% per tercera vegada en 40 anys– no té parangó en cap altra economia avançada del món. Amb la crisi del covid, la caiguda del PIB espanyol ha estat molt forta, i de les grans economies de la zona euro, de nou només a Itàlia ha caigut més. Amb la crisi del covid l’atur es va tornar a disparar, i si no hagués estat pels ERTO, hauria tornat a taxes descomunals.
En el moment de la invasió d’Ucraïna per Rússia, les conseqüències econòmiques de la crisi del covid no estaven, ni de lluny, totalment superades. La disrupció en els mercats i les cadenes de subministrament ha estat considerable. Per posar un exemple, el preu de portar un contenidor de Xangai a Barcelona o a altres ports europeus s’ha triplicat des d’abans de la pandèmia. Qualsevol que vulgui canviar el cotxe s’haurà trobat que ha d’esperar més del que és habitual, perquè la cadena logística global està gripada, a més de per l’encariment dels costos de transport, per desabastiments de xips, components i primeres matèries. La guerra ha reblat el clau. I per cert, per recordar que la pandèmia no s’ha acabat, Xangai (25 milions d’habitants, la segona ciutat xinesa i la capital econòmica i port més important del país) torna a estar tancada des de dilluns passat per l’arribada de l’òmicron.
La guerra és un xoc molt important, però recordem que la inflació pujava des de fa mesos i que hi havia tensions molt grans a molts mercats. Els problemes amb el preu del gas i el preu de la llum son de molt abans de la guerra. Ara, les coses es van acumulant i, com en la crisis del petroli dels 70, la disrupció als mercats energètics causada per la successió de xocs negatius i finalment la guerra d’Ucraïna tindrà conseqüències a llarg termini. Els canvis energètics no poden ser, per definició, canvis a curt termini, perquè la nostra manera de viure i de produir depèn d’unes instal·lacions i fonts d’energia que no es poden substituir d’avui per demà. L’energia és el factor bàsic i als costos de l’energia s’encadenen, en cascada, els preus de tots els altres béns i serveis. Aquests canvis estan tenint i tendran impactes molt forts en una Europa que tenia problemes en els mercats energètics abans de la guerra, que no ha fet els deures energètics les últimes dècades i que just ara encetava la transició verda.
Aquesta situació complica molt la política econòmica. Si el Banc Central Europeu puja els tipus d’interès per lluitar contra la inflació, això va malament per a l’activitat econòmica. Però si no els puja, per animar la gent a gastar, aleshores és dolent per a la inflació. La política fiscal tampoc no té gaire marge, perquè els estats estan endeutadíssims. A Espanya el deute públic suposa aproximadament un 120% del PIB, de manera que hi ha poc marge per a alegries fiscals. Si algú promet baixar impostos o gastar més sense pujar impostos, està enganyant a la gent. Mesures com les que ha pres el govern espanyol aquesta setmana potser es poden entendre a curt termini, però no són solucions sostenibles, ni financerament ni ambientalment, a llarg termini.
Si la recessió de 2008-2013, tant greu, no ho va ser encara més és perquè el turisme va aguantar prou bé i va aguantar sobretot perquè la recessió a Alemanya, el Regne Unit i altres mercats emissors del Centre i el Nord d’Europa va ser molt més curta i lleu que a Espanya. I perquè el sector turístic va respondre ajustant preus. Què passarà aquest estiu, que havia de ser el de la recuperació post pandèmia, és una incògnita.
@joanribastur
