Suscríbete

Diario de Ibiza

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

joan Ribas

Ulisses a la Xanga

Joan Ribas Tur

Fons europeus, deutes europeus

La resposta europea a la crisi financera de 2008 no va estar a l’alçada. La recessió, que a Estats Units va durar un any i mig, a la zona euro es va allargar, encadenant dues recessions, prop de cinc anys. La Unió Europea és relativament jove i té un disseny defectuós en alguns àmbits. L’altra gran àrea monetària del món, els Estats Units, varen fer la unió fiscal abans que la unió monetària. Aquí va anar al revés, i aleshores quan va arribar la crisi es va veure que el disseny monetari i fiscal no anava a l’hora. Teníem una autoritat monetària, un banc central, però moltes autoritats fiscals. La baixada de tipus d’interès va ser molt lenta i Alemanya i el seu entorn varen imposar l’austeritat fiscal, que va comportar retallades, per mirar de contenir el dèficit i el deute. L’austeritat no només va fer mal, és que a més no va contribuir a millorar els indicadors fiscals.

Un servidor va ser l’ajudant de Carlos Solchaga quan després de deixar el govern va venir a fer classe a la Universitat Pompeu Fabra el curs 95-96. Solchaga va ser el totpoderós ministre d’Economia i Hisenda dels governs de Felipe González entre 1985 i 1993. Record bé com explicava que el tema bàsic de la culminació de la unió econòmica i monetària i l’adopció de l’euro tenia una motivació molt més política que econòmica, avançar en la integració política de la Unió. Alguns li deien la “teoria de la bicicleta”: s’ha de donar pedal contínuament per no aturar-se i caure. I això va portar a adoptar l’euro, fixar els tipus de canvi, etc. de manera relativament ràpida i potser no del tot atenta als detalls

Però resulta que la bicicleta tampoc va acabar d’anar bé des del punt de vista de la unió política, perquè amb la crisi de 2008 es varen exacerbar les tensions intracomunitàries. Problemes de família malavinguda. Els del nord varen dir “PIGS” al del sud i algun responsable econòmic del nord d’Europa va arribar a dir que als del Sud no se’ls havia de donar res, perquè s’ho gasten en vi i dones. Val a dir que la reacció dels alemanys, holandesos, austríacs, etc. no era perquè si. Els del nord estaven escamats per un seguit de raons. Els països del Sud demanen recursos als rics del Nord, però tenen nivells impositius més baixos. Grècia havia enganyat sistemàticament a la Comissió amb les dades de dèficit i deute. Les transferències són fruit dels impostos pagats pels contribuents de països que volen saber, i tenen dret a saber, en què es gasten. Espanya, per exemple, va rebre en forma de fons estructurals, FEDER, fons de cohesió, etc. entre 1986 i 2006 prop de mig bilió d’euros. Però quan va arribar la crisi de 2008 els fons no havien transformat l’economia espanyola i la pujada de l’atur va ser brutal. L’endeutament i els tipus d’interès molt baixos havien servit per inflar una bombolla immobiliària i deixar el sistema financer tan malament que es va haver de rescatar. No és veritat que hi hagi una Europa del vi i una de l’aigua i la llet, perquè en aquest continent tothom beu molt, i els del nord van forts. Però és veritat que hi ha una Europa amb més tradició de rigor en la despesa, la productivitat i l’estat del benestar i una Europa més laxa en aquestes coses.

L’austeritat va fer mal especialment

a Espanya perquè va endarrerida respecte els socis europeus en benestar i perquè les polítiques sanitat, educació, serveis socials, etc. estan en mans de les comunitats autònomes i Rajoy i Montoro varen carregar les retallades sobre les autonomies. Aquesta vegada, amb la crisi del covid, no s’ha tornat a respondre amb austeritat. La Comissió va relaxar els criteris de dèficit dels estats. I més significatiu, s’ha aprovat el primer paquet de despesa europeu, finançat amb deute europeu, els fons Next Generation destinats a transformar l’economia europea en dos àmbits clau: la descarbonització i la digitalització.

Però compte a pensar que els fons europeus seran la panacea. Primer perquè hi ha una tensió entre solucionar la crisi, que és una cosa urgent, que es mesura en mesos o trimestres i la transformació estructural de les economies europees, que es mesura en dècades. Els fons no estan destinats al curt termini sinó a la transformació estructural, que vol dir fer una economia més competitiva, mes digital i més verda. Una economia més verda, vol dir descarbonitzar l’economia, que implica planificar, finançar i implementar la transició energètica. I segon, perquè els deutes s’ha de tornar.

Els fons són una oportunitat. Una doble oportunitat. Per una banda, una oportunitat per canviar el sistema productiu, per millorar la competitivitat. Sense aquests fons el finançament de les noves indústries seria molt més complicat. Però els fons són també una oportunitat per, aquesta vegada, fer les coses ben fetes i gastar de manera rigorosa. Si els fons s’utilitzen bé, millorarà l’economia europea, però també el sentiment de ciutadania europeu. En fi, els fons son una oportunitat, però les oportunitats s’han d’aprofitar.

@joanribastur

Compartir el artículo

stats