Escric des de Madrid, on he arribat a la recerca de Villarejo. No és fàcil trobar-lo, és un tipus que a vegades porta un pegat en l’ull dret, a vegades en l’esquerre -no em facin cas, potser no m’hi fixo bé-, i a vegades apareix sense pegat, com si fos un pirata que no acaba de trobar-se a si mateix. A Villarejo li volen atorgar els llacistes la Creu de Sant Jordi, perquè no tenien on caure morts i gràcies a ell altre cop poden donar a l’estat la culpa d’alguna cosa, del que sigui, que és l’única sortida que els queda, no per a aconseguir res però sí almenys per continuar cobrant, que d’això i no d’altra cosa anava el procés. És igual que ens robi o que ens mati, el cas és que Espanya és culpable, com ho era Rússia per al falangisme.
Villarejo diu que guarda informes de tota mena. Un espia no és algú que guarda informes, sinó algú que diu que els guarda, i en això Villarejo és el millor. És com l’acudit de l’Eugenio, el de l’home de 90 anys que li demana al doctor una fórmula per a fer l’amor diàriament, i quan aquest li respon que als seus anys això és impossible, l’avi li assegura que un amic seu, de la seva mateixa edat, diu que ho fa cada dia. «Ah, doncs digui-ho vostè, també», li aconsella el bon doctor.
-Veurà, a nosaltres ens interessaria tenir la nostra pròpia teoria de la conspiració, per a donar-li les culpes a l’estat espanyol d’algun mort, ja que no els vam aconseguir durant el referèndum.
-Ah, doncs diguin que el CNI va estar darrere dels atemptats islamistes- els recepta el doctor Villarejo, sense aixecar a penes la vista del cocido que està endrapant.
Villarejo igual diu que té informes contra la monarquia que a favor, igual assegura tenir-los sobre la guerra bruta que negant-la, la qual cosa confirma la seva alta categoria com a espia. Es coneix quan un espia és bo perquè no sabem mai a quina carta està jugant, i es coneix que és excel·lent quan ni tan sols ho sap ell. Per als llacistes, Villarejo és un gran actiu, ja que els permet fiar-se d’ell quan així els convé, i tractar-lo de mentider quan no interessa el que revela, cosa de la qual se’n diu tenir un espia a la carta. Als llacistes, que per alguna cosa el llacisme és qüestió de fe, els és igual la veritat o la mentida, sempre que serveixi als seus interessos, d’aquí ve que amb Villarejo siguin fets l’un pels altres.
Del «cal investigar el que diu Villarejo» al «no s’ha de fer cas a Villarejo, que menteix més que parla» hi ha a penes un pas, i fer-lo depèn de si el que ha dit avui ens beneficia o ens perjudica. Demà, Déu dirà. Això, que a Espanya val per a tothom, cobra especial significat a Catalunya, on el llacisme fa anys que espera un mort per atribuir al pèrfid estat espanyol, almenys un esguerrat, però un esguerrat amb més credibilitat que aquella senyora que assegurava que la policia li havia trencat tots els dits de les mans i li havia tocat un pit, o a l’inrevés, què sé jo.
Cal agafar-se al que sigui, cal intentar salvar una mica l’honra, tant li fa si és amb un popurri de CNI i islamistes-butaneros. El que sigui, abans que reconèixer la realitat: que per a donar un ensurt a Catalunya, n’hi va haver prou d’enviar amb tren a un parell de funcionaris perquè apliquessin el 155. Només amb això, es va frenar tot en sec, i n’hi ha que van fugir a l’estranger i encara estan corrent.
