En diverses ocasions, des de fa anys, a través d’aquesta mateixa columna, hem comentat la necessitat que les Illes Balears comptin amb una companyia aèria pròpia. De la mateixa manera, hem criticat tan durament com hem sabut, el model de gestió aeroportuària vigent al Regne d’Espanya. Un organisme com Aena, que gestiona d’una manera centralitzada tots els aeroports sota sobirania espanyola, només existeix en un altre estat membre de la Unió Europea: Romania. Allò més habitual és que els aeroports els gestionin els estats federats, les regions i fins i tot els ajuntaments. O un consorci entre diverses administracions, algunes d’elles sempre pròximes a l’aeroport en qüestió, que tenen un coneixement immediat de les necessitats de cada lloc. Així, la gestió dels aeroports no es troba escanyada, i no hi ha un organisme que se serveixi d’uns per servir-ne uns altres. I crec que, dit des de les Illes Balears, ja ens entenem.
De la mateixa manera, fa molt de temps que s’ha acabat l’època de les companyies “de bandera”, que, igual que la moneda, la pròpia bandera o les fronteres, caracteritzaven els estats-nació del segle XIX. Ara hi ha companyies de baix cost, companyies amb seus a llocs inversemblants, d’altres que parteixen d’espais més reduïts que els estats, i d’altres clarament transnacionals, amb un volum extraordinari. Qui els hauria d’haver dit, fa quaranta anys, als d’Aer Lingus n’Eireann (companyia de bandera d’Irlanda) que un dia una Ryanair qualsevol els passaria la mà per la cara!
En un context de liberalització
de les comunicacions, l’existència de companyies aèries s’ajusta cada vegada més a les lleis del mercat, de manera que en poden sorgir o desaparèixer d’acord amb la gestió que se’n faci, amb la sort que es tengui i amb la disponibilitat de cara a clients presents i futurs. I, de la mateixa manera que es van creant companyies i que en van desapareixent, les companyies també passen d’unes mans a unes altres. I fins i tot es poden transformar, d’acord amb plans de negoci, acords entre companyies i oportunitats que van sorgint.
Escric tot això pensant en una proposta, des del meu punt de vista molt raonable, que ha fet Més per Mallorca, en una proposició no de llei presentada al Parlament de les Illes Balears. Més ha fet la proposta pensant en les dificultats econòmiques per les que sembla que està passant Air Europa. Aquesta companyia ja fa temps que va ranquejant, i de vegades ha hagut de ser reflotada amb la injecció de diner públic. Això no li ha passat només a Air Europa, sinó que ha ocorregut en d’altres companyies, i pens que sempre és un element a tenir en compte a l’hora de projectar-ne el futur. La proposta de Més per Mallorca és que, tenint en compte tots aquests elements, el Govern de les Illes Balears faci les passes oportunes perquè Air Europa s’acabi convertint en la companyia aèria pública de les Illes Balears.
Segons Més per Mallorca, la solució seria la millor de cara a aconseguir de mantenir els serveis de la companyia, de garantir al màxim la connectivitat de cadascuna de les illes Balears (entre elles i amb el continent), i de comptar amb un element tan important com una companyia aèria a les pròpies mans. I, encara més, permetria de mantenir els llocs de treball que, si, posem per cas, Air Europa fos absorbida per Ibèria, mai no estarien del tot garantits, ni prop fer-hi.
Si tota l’operació sortia bé, potser es podrien anar posant les primeres pedres perquè, al conjunt de l’Estat, s’establís un nou model de gestió aeroportuària, més d’acord amb allò que podem trobar pertot arreu (especialment a les zones on la gestió funciona millor que no entre nosaltres). En el món de les companyies aèries, hi hauria una peça, com a mínim, que podria treballar per aconseguir que s’establís una gestió més racional d’alguns aeroports tan importants (i tan expremuts) com el de Son Sant Joan, a Mallorca, o el des Codolar, a Ibiza.
Tota pedra fa paret, i només es fa camí caminant. I no hi ha com tenir projectes interessants perquè se’n pugui fer, de camí. Qui sap si amb aquesta proposta, si el govern en conjunt agafa el guant, es pot posar la primera pedra per a una nova etapa en una qüestió tan important com són les nostres comunicacions amb l’exterior.
