Com pot deduir-se del meu nom i cognoms el meu llinatge no prové de l’Alt Empordà, de la Ribera Baixa ni de la vila de Labritja. Nogensmenys, per una qüestió de coherència, respecte i fins i tot d’amor, si se’m permet, el català és la meua llengua vehicular, la meua llengua de lectura, d’’escriptura, de pensament, obra i -a vegades- d’omissió, la llengua a través de la qual eduque al meu fill i la llengua amb la qual amo.
Malgrat haver nascut en un lloc on la llengua, fins i tot sent la pròpia no és estimada, he desenvolupat contra vent i marea la meua condició de catalanoparlant sent assenyalat a parts iguals tant pels aborígens com per forasters. La meua família, va emigrar des de La Manxa al País Valencià buscant una vida millor, un lloc on veure néixer i créixer als seus fills i on crear nous vincles afectius. Mai va ser fàcil, ni tan sols ara a Ibiza on resideixo i on em recorden amb inquietant freqüència que no soc d’aquí encara que em comunico en la seua llengua.
Aquesta opció no és considerada suficient per a una integració si bé a qualsevol persona d’un estat diferent se li aprecia l’esforç en l’ús d’una de les nostres llengües i -molt més si cap- si a més la converteix en vehicular. No obstant això, alguna cosa grinyola quan la suficiència ve donada únicament a través de la demostració administrativa.
Com a director d’orquestra i cor, he treballat en països amb llengua anglesa, francesa, italiana, alemanya, sueca, ... sense que una certificació o capacitació m’hagi estat requerida. Aquí, on visc i uso la llengua autòctona com a pròpia, no sempre puc accedir a determinades àrees laborals per no poder acreditar la llengua en la qual sento.
Que fal·laç resultaria si la pianista Martha Argerich, el oboísta Albrecht Mayer, la cantant Waltraud Meier o el director d’orquestra Daniel Barenboim decidissin (la imaginació alberga tot tipus de quimèriques possibilitats per molt inimaginables que semblin) exercir la seua labor docent al nostre país. La nostra veritable idiosincràsia esdevé en què aquests grans homes i dones no podrien compartir els seus coneixements atès que no estan capacitats (és demencial si més no escriure-ho) per mancar d’una acreditació en algun dels idiomes de l’estat.
No puc ser assenyalat com a sospitós de no defensar la llengua a tenor de l’elecció que he pres d’usar-la com a natural, pròpia i vehicular en la meua vida. Per tant, considero que l’emancipació, conservació, expansió i respecte cap a aquesta antiga i bella llengua no pot ser valorada en termes administratius.
Catalunya és un bon exemple d’una veritable immersió lingüística, però no per una imposició per decret sinó per un decalatge en la societat a través dels mitjans de comunicació. Territoris sense una televisió i ràdio, premsa i altres mitjans netament en català, donarien una major esplendor a una llengua que no pas la impostura visceral dels qui diuen estimar una llengua mentre assenyalen als qui s’han atrevit com jo a usar-la.
Amb l’estigma de ser churro a València, mursiano a Ibiza i polaco a la resta de territoris, continuaré defensant amb el seu ús la llengua que amo, la llengua amb la qual ric i ploro, la llengua amb la qual estimo... encara que no pugui acreditar-ho administrativament.
