Des que el 2019 el Parlament europeu i la Comissió europea varen posar-se d’acord a fer una Conferència sobre el Futur d’Europa, el projecte es va posant en marxa (a ritme europeu, certament). La Conferència, plena de bones intencions, pretén fer un exercici que consider prou interessant: analitzar fredament i amb serenitat, i amb perspectiva, què s’hauria de fer, a la Unió Europea, a termini mitjà i llarg, per consolidar el projecte europeu i per fer-lo efectivament útil per als ciutadans que compartim aquest espai polític. La constitució de la Conferència es va fer pública el dia 9 de maig, Dia d’Europa, del tot just acabat 2021. Ara toca que es posi a caminar. De fet, virtualment, ja ho va fent.
Feia temps que considerava del tot necessari que, a les institucions europees, hi hagués algú que proposàs d’aturar-se i de plantejar com ha de ser el futur de la unió, al marge del dia a dia, lentíssim i enfarfegós, que sol aclaparar la maquinària europea. Durant aquests darrers anys, hem pogut veure molts símptomes d’encarcarament dels mecanismes comuns europeus, de manca d’impuls en la construcció europea, de posada en qüestió dels valors comuns compartits i d’altres elements que no ajuden gens ni mica a la construcció política d’Europa.
Ha estat especialment comentada la crisi provocada per la incapacitat de dur a terme una política comuna d’acollida de refugiats. Encara més: provoca una crisi d’identitat el fet que una terra d’acollida (com se suposa que és la Unió Europea) es dediqui, pràcticament com a única política, a posar tanques per impedir que els refugiats (procedents majoritàriament de l’Orient mitjà i d’Àfrica) puguin accedir a les nostres contrades. Hem observat dues polítiques de contenció, diferents però complementàries: d’una banda, la dura, consistent a bastir tanques (entre Hongria i Sèrbia, per exemple), o més recentment entre Bielorússia i Polònia. De l’altra, tenim la política més suau, consistent a untar convenientment països com Turquia amb fons europeus per contenir la immigració que vendria cap a Europa (és a dir, per quedar-se-la a Turquia). De fet, Turquia en treu un benefici extra en la seua batalla contra els kurds.
Tampoc la UE no ha sabut donar resposta adequada a la rebel·lió de diversos sistemes judicials, que directament o indirectament han expressat la seua prevalència per damunt dels Tractats Europeus i dels tribunals de justícia de la Unió Europea. Em referesc, concretament, a l’establiment del Tribunal Suprem de Polònia, que va posar negre sobre blanc que el dret polonès, dins el territori d’aquell estat, preval sobre el dret europeu. I, en el cas de la rebel·lió indirecta, al Tribunal Suprem espanyol, que no fa cas en absolut del que dicten els tribunals europeus sobre qüestions com l’extradició dels líders polítics catalans o l’exili, els drets dels eurodiputats o les causes que es poden (o no) penalitzar en relació a la llibertat d’expressió. A Europa poden dir missa, que els jutges polonesos i els espanyols van a la seua. Just a finals de l’any passat, fa dues setmanes, es va posar sobre la taula, dins la Comissió Europea, la necessitat de prendre alguna mesura clara i efectiva davant l’actitud del Tribunal Suprem polonès. Però de moment encara no se n’ha dit gall ni gallina, de manera que a Polònia el seu Tribunal Suprem porta duent (en solitari) una batuta que hauria de ser compartida (segons el Tractat de Lisboa, per exemple).
La Unió Europea, així mateix, és molt lluny de poder donar cap resposta sobre els problemes nacionals que afecten diferents estats membres (i algun que ho era i ja no ho és). Així, no ha intervengut en els dos casos més vistosos que l’han afectada aquests darrers anys: el d’Escòcia i el de Catalunya. El cas d’Escòcia és sagnant. Escòcia forma part del Regne Unit, que ha decidit sortir de la Unió Europea, i al mateix temps vol exercir el seu dret d’autodeterminació, i el principal partit del seu parlament, l’Scottish National Party, aposta per la independència de la nació. L’SNP és europeista. Els partidaris de la independència d’Escòcia són partidaris que una Escòcia independent formi part de la Unió Europea. I, en canvi, la Unió Europea no s’ha decantat en absolut per donar suport al procés d’autodeterminació d’Escòcia. Ben al contrari, tot han set llepafilismes, quan no oposició directa. El cas de Catalunya potser no és tan sagnant, perquè Espanya continua formant part de la Unió Europea. Però així mateix fa mal a les costures d’Europa, perquè afecta l’exercici dels valors compartits (en la mesura en què sovent són conculcats a Catalunya, per impedir l’autodeterminació d’aquest país).
La Conferència sobre el Futur d’Europa hauria de donar resposta als reptes plantejats en aquestes qüestions, i en d’altres com el canvi climàtic, la igualtat d’oportunitats o la sortida de la crisi provocada per la pandèmia. Des d’aquí, anim a fer-ne difusió i a participar-hi com a ciutadans europeus.
