Tots els cors del món

Tots els cors del món. Ara et tornaria a perdre per camins de glòria i felicitat antiga i eterna. Veig la pell envoltant un pàlpit que no és de neu. Pàlpit bellugadís, tremolós, amb el desig com un mena d’arc voltaic, somiador ninotaire i ensinistrador, ferotge talment com la fosca boca de l’animal per on s’amaga el teu terrible rostre de la teva por immensa. Aquest home i aquesta dona impassibles tornen a mirar l’espectable que des del finestral es veu. Tolerància i abnegació. O silenci quan la realitat de sempre i quotidiana eta fa baixar els fums i posa en evidència clara la teva mediocritat absoluta. Cor bategant. Cors. El teu cor. Tots els cors del món. Però el teu cor també a la vertical d’una ciutat envilida de sobte, vella i pensar que abans, a penes dos dies, tot era resplendor, sentit obert d’harmonia. Harmonia i l’espectacle de l’harmonia. Trista ara la vella imatge, crepuscular en versió bruta d’insòlites referències. Temps d’austeritat, opacitat macabra a l’hora en que tots els cadàvers del món han sortit i per tots ells llocs variables i plausibles s’hi passegen amb impunitat que va obertament contra qualsevol norma establerta. Cadàvers de la nit i aquest home i aquesta dona, pluralitat horitzontal, ombra de la seva ombra, amarga passió, restes de flors, violes i romaní, intacte marbre de totes les coses al capvespre efímer de la mar. Frase, mot, paraula, oració. I els llavis tancat. Muts. I a la gàbia. I els llavis amb febre de graus, la boca en posició de vent tramuntanenc que ens arriba ara que ja és primavera. La llarga primavera a casa. Tots els cors del món.

Suscríbete para seguir leyendo