A l’hora de passar comptes del 2021 i preparar-nos per rebre el 2022 se’m mesclen al cap pensaments d’esperança i pensaments de preocupació. O de preocupació i d’esperança, perquè tota ampolla mig plena està mig buida i tota ampolla mig buida està mig plena.
Després d’un any dolent, però millor del que esperàvem fa un any, ara sembla que la pandèmia torna desbocada en el format òmicron, el nom de la variant sud-africana. La incertesa de cara a festes primer i a l’any nou després és enorme. I compte, perquè entre l’alfa i l’omega, l’alfabet grec té 24 lletres. Val la pena tenir-ho en compte abans de donar la pandèmia per acabada. Fins ara s’ha viscut en la dissonància cognitiva de les pujades i baixades, pensant que cada baixada era definitiva i no el descans abans d’una probable recaiguda.
Bona part de l’esperança ve de les vacunes. La capacitat de la comunitat científica mundial de treballar per trobar i produir les vacunes de la covid-19 és una de les grans fites de la ciència contemporània. Fins ara al món hi ha uns cinc milions i mig de morts per covid confirmats oficialment, però moltes fonts multipliquen aquesta xifra per dos o per tres, atesa la dificultat de comptar i atribuir les defuncions, sobretot als països en desenvolupament. Hi ha una evidència abassegadora que les vacunes han salvat milions de vides i, per tant, per a aquells a qui els euros els preocupen més que les persones, milers de milions d’euros. Però les vacunes son una eina, no una solució definitiva. S’ha de seguir vacunant, a nosaltres, els afortunats del món, ara amb la tercera dosi i després amb les que calguin. I els països rics hem de fer un esforç per vacunar tothom, tot el món, en particular els que no tenen la nostra sort i no tenen accés a vacunes ni bons sistemes sanitaris, perquè la pandèmia és un problema global i no té una solució que no sigui global.
Una part de la preocupació també ve de les vacunes. A casa nostra hi ha un percentatge, minoritari però no negligible, de la població que no s’ha vacunat. Alguns per desconeixement o deixadesa. Amb aquests s’hi ha d’insistir, se’ls ha d’anar a buscar, se’ls ha de donar totes les facilitats. Però altres no es vacunen per oposició activa a les vacunes, per un negacionisme anticiència que fa feredat. És un tema gravíssim. La capacitat d’autoenganyar-se dels negacionistes és terrible, criminalment terrible quan afecta a tercers com les criatures. Fa pocs anys a Olot va morir un nen de sis anys de diftèria, una malaltia pràcticament erradicada gràcies a les vacunes. Però resulta que els seus pares no l’havien vacunat i pertanyien a grups antivacunes.
En aquest sentit, el debat sobre la llibertat individual és molt important, però està desenfocat. Potser ningú pot ser obligat a vacunar-se, però tampoc ningú ha de ser obligat a interaccionar amb gent no vacunada als hospitals, a les residències o als avions. Una cosa és que no sigui obligatori vacunar-se, per llibertat individual, però l’altra és que si un no es vacuna, no hauria de poder compartir un avió amb altra gent, per no dir treballar a un hospital, a una residència o en feines de cara al públic. Treure’s el carnet de conduir no és obligatori, però no es pot ser conductor d’autobús sense carnet de conduir. Si a les escoles es defensa el dret dels pares a no vacunar els seus fills, on queden els drets de les famílies vacunades? En definitiva, si els debats sobre llibertats es plantegen en termes de sentit comú a vegades es clarifiquen.
La gran preocupació ara és el perill de col·lapsar de nou el sistema sanitari. A l’espera de saber si la variant òmicron és més greu o no en termes de mortalitat, la infecció avança a una taxa molt més ràpida que les onades anteriors. Un sistema sanitari desbordat és la pitjor notícia. Pel covid i per tota la resta. Hi ha moltes afectacions oncològiques, cirurgies diverses, malalties no covid en definitiva, que ja fa massa temps que s’estan retardant, tant els diagnòstics com els tractaments, per mor de la pandèmia i que provoquen i provocaran patiment i defuncions.
Aquesta vegada la recaiguda és més difícil d’acceptar que les anteriors, perquè ningú pot dir que els responsables públics no estaven avisats, però no s’han preparat com caldria i estan desnortats. El sistema sanitari porta temps al límit, amb els professionals sotmesos a un test d’estrès permanent i duríssim. Si no hi ha una decisió d’última hora, el 31 de desembre caduquen i es liquiden els contractes (centenars en hospitals grans) del personal de reforç durant la pandèmia. A les farmàcies no es troben els tests d’antígens que a altres països es distribueixen gratuïtament a la població. El sistema sanitari està infradotat i per això aquesta sisena onada és també un fracàs de la gestió política de la pandèmia. En pràcticament dos anys s’hauria hagut de planificar i executar la millora dels hospitals i els centres d’atenció primària i estar preparats per prendre mesures sanitàries i econòmiques més efectives.
Bon Nadal i bon 2022!
@joanribastur
