Suscríbete

Diario de Ibiza

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Bernat Joan

Atacs sense treva contra el català

Dins l’organigrama ultrajacobí que s’està imposant, de manera claríssima, a Espanya, qualsevol signe de diversitat trenca completament el calendari, els propòsits, els fonaments i les columnes mestres. Els ideòlegs de l’Espanya unitarista no poden coure allò que suposi qualsevol tipus de diferències. Per això, ja fa temps que han concentrat bona part dels seus dards enverinats en l’atac sistemàtic a la llengua catalana. Allà on el funcionament en català sigui mínimament normal, s’hi organitzarà un conflicte de ca l’ample, perquè ningú pugui qüestionar-se el principi que diu que allò que se surt de la norma -l’unitarisme intocable- resulta conflictiu. Així, qui organitzi el conflicte no té cap ni mica d’importància: allò que importa és posar el català al centre.

Només dins aquesta estratègia, en la qual hi participen des de les clavegueres de l’Estat fins als acadèmics més refinats i en la qual tenen una responsabilitat primeríssima determinats mitjans de comunicació de masses, es pot entendre tota la polèmica que s’ha organitzat al voltant d’un progenitor de Canet de Mar (no focalitzem el nen de cinc anys, per favor!) que s’estima més posar el fill al centre de la discussió, amb tots els traumes que això li pugui ocasionar, que no permetre que aprengui català dins el context d’un mínim de normalitat escolar. L’esmentat progenitor (del qual ja ha transcendit la ideologia política, i quadra del tot) ha trobat ressò immediat al clan de les togues, de manera que la (in)justícia ja ha determinat que al grup on el seu fill va a classe almanco el 25% de les matèries s’hi han d’impartir en català. Llàstima que el nen tengui cinc anys i que el currículum no estigui (encara) dividit en assignatures!

Això ho ha dictaminat ni més ni manco que el Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, territori dels Països Catalans on el percentatge de sentències judicials en català, l’any 2020, va ser exactament del 7%. La pregunta que em ve al cap és immediata: per què no s’ocupen de ca seua, ses senyories, abans d’anar a ficar-se en el sistema educatiu? Si volen bilingüisme, igualtat entre les dues llengües i totes aquestes històries que proclamen però no practiquen, per què no comencen per decretar que almanco el 25% de les sentències, a tots els jutjats de Catalunya, hagin de ser en català? Per què no comminen els membres dels cossos i forces de seguretat de l’Estat, posem per cas, a fer com a mínim el 25% dels atestats en llengua catalana? Mirau que hi ha vint-i-cincs per cent que es podrien imposar, sense haver d’anar a picar contra l’escola catalana!

El cas de Canet resulta molt significatiu per tota la polseguera que ha aixecat. En un país normal, el pare que va al jutge perquè el seu fill tengui la meitat de les classes en la seua llengua seria enviat pel jutge al psicòleg, per motius molt diversos. En primer lloc, perquè un pare que posa el fill enmig del mullader públic d’aquesta manera (un nen de cinc anys!) no mereix tenir la custòdia de l’infant. De fet, algun que s’ha posat en un sidral d’aquestes característiques ja l’ha perduda, perquè el fanatisme mai no quadra gaire amb una paternitat responsable. Després d’enviar el pare al psicòleg, en un país normal, el jutge hauria investigat si no convenia que fos només la mare qui s’ocupàs del nen (o l’altre pare, si es tracta d’una parella homosexual). I tot seguit hauria arxivat la denúncia del progenitor exaltat.

En un país normal, el cas no hauria merescut ni una línia a cap mitjà de comunicació que se sortís dels límits estrictes de la població de Canet de Mar. I al mitjà local, com a molt, hauria tengut dues o tres línies. I, encara, per posar de manifest com proliferen els problemes mentals entre la població a causa de la pandèmia. Per dir alguna cosa. Idò bé: tornem als símptomes i a l’ús politic de la persecució de la llengua. El cas ha ocupat portades (i primera notícia de portada) a diversos mitjans de circulació estatal. I no només un dia, sinó dies seguits. Ha estat comentat a editorials d’alguns dels diaris més llegits al Regne d’Espanya. I ha concitat un caramull d’articles, notícies, comentaris, discussions a les tertúlies radiofòniques i televisives. Etcètera. Un despropòsit digne d’estudi a les Facultats de Comunicació d’arreu.

Tant dels pares com dels mestres del Col·legi Turó del Drac, de Canet de Mar, se n’han dit tot tipus de barbaritats. Insults com supremacistes, fonamentalistes, fanàtics, i tota una gamma del mateix estil han poblat pàgines dels diaris i noticiaris radiofònics i televisius. I han empastifat tot tipus de magazins. I tot perquè al final acabi passant el que ara veim sobre l’Institut El Palau! Ara, quatre anys després del Primer d’Octubre, Inés Arrimadas reconeix que els professors no varen adoctrinar ni varen fer res mal fet. Llàstima que la majoria ja hagin hagut de demanar trasllat o estiguin de baixa psicològica!

Compartir el artículo

stats