Ho diu el Diccionari de la Llengua Catalana, «Sargantana. Nom donat a diverses espècies de saures de la família dels latèrcis, de dimensions inferiors a les dels llangardaixos, que pertanyen a diversos gèneres, Lacerta, Psammodronus, Acanthhodatcylus i Algyrides...». Tal qual. Ara l’amic Sebastian Candela, en Sebas de tota la vida, ha deixat el món dels escrits esportius, era, és, tot un expert, per capficar-se i d’una manera brillant, de qualitat més que notable dins l’univers d’una espècia, les sargantanes, en vies d’extinció més o menys com el Barça però avui no toca parlar del tema. Cal parlar d’unes sargantanes fotografiades per Candela i exhibides avui i fins el proper sis de gener als selectes, democràtics salons d’Ebusus, cap i casal, i per molts anys, de la nostra conservadora societat. Però un temps, ja ho hem dit abans, l’home era periodista en el gènere dels esports amb la Sa Deportiva com a principal motor futbolístic. La realitat d’avui per avui és una altra. En aquells dies, geogràficament vull dir, un servidor estava integrat a la secció d’esports amb la meravellosa companya de Tucho Tur, Vicent Ribes i l’inoblidable per tants conceptes Juanjo Oviedo. Un quartet imbatible tot terreny, veritat? Ara l’home es fa fotògraf i estudia el món de les sargantanes. El resultat el té bon lector a la seva vista. Sebas amb sensibilitat, agut sentit de la visió, vivament interessat pel tema capta, i molt bé, tot un món que a dia a dia desapareix. Malauradament. L’estrena fou un petit esdeveniment socio/cultural. Polítics -Ruiz, per cert el nostre alcalde-, Fanny Tur, personatges de la vida eivissenca desitjaren fer costat a l’artista. El temps s’acaba? sí. I amb ell nosaltres també. Sebas, una abraçada.
