A Catalunya ens trauran les pistes de futbol dels col·legis. Es veu que són masclistes. És de preveure que això sigui només un primer pas i, ja que l’educació comença en la llar, aviat es prohibeixi també als carrers jugar al futbol, que hi ha nanos tan díscols que amb un parell de pedres es munten una porteria, els molt masclistes. Jo, a la que vegi uns nens xutant una pilota, els la rebento d’una ganivetada, quin un, jo, quan em poso feminista.
Alhora, el ministre Garzón impulsa una vaga de joguines per a reivindicar que no n’hi ha ni de masculines ni de femenines. Jo aquí veig alguna contradicció: si les joguines no entenen de sexe, no hi entendran tampoc els esports, i si els nens poden pentinar a la Barbie, també les nenes han de poder xutar a gol. Això és un sense viure, perquè un, que no vol passar per masclista, ha de seguir tota indicació, cosa gens fàcil. Tan senzill que era quan tothom jugava al que volia. Deu ser que els nens i nenes d’avui són idiotes i sortirien avariats si se’ls deixés jugar en pau, no com els d’abans, que jugàvem al que ens donava la gana, inconscients que érem, ignorant que estàvem posant en risc la nostra ment, potser la nostra vida.
Juro que faig el que puc. Als meus dos fills grans els reis els portaven sempre nines, amb la seva camiseta i el seu canesú. En lloc d’agrair-m’ho, les decapitaven i les tiraven a les escombraries, els molt pesats insistien a reclamar una pilota de reglament, com Zipi i Zape. Ja de grans, acceptaven la nina, sempre que fos inflable i l’últim model del mercat, senyal que a poc a poc van prenent el bon camí.
Amb la nena va ser diferent, quins problemes amb la nena. Vaig ignorar la seva carta als reis i li vaig comprar un AK47 de joguina, recordant la il·lusió que em va fer el revòlver quan jo era nen. En lloc d’agrair-ho, va enxampar una enrabiada, i vinga plorar i vinga insistir amb la nina. Una nena jugant amb una nina! A casa meva, mai, que no vull que els veïns pensin que som sexistes. Així que -pel seu propi bé- la vaig amenaçar, insultar i castigar, perquè agafés el fusell automàtic i jugués a matar infidels, com una bona nena no sexualitzada. Ni així. La seva mare, plorant també, es va posar de la seva part, però jo no em vaig estovar. Avui és ja la meva exdona. És igual, cal aconseguir que nens i nenes no es distingeixin a l’hora de jugar.
Per fortuna, tinc quatre fills, no em falten oportunitats per a continuar experimentant, i ara estic amb Ernest, el petit, que demana la Play, ignorant que el futbol és un esport masclista. Li compraré una nina que fa pipí i plora si li treus el xumet, perquè es formi com a ciutadà. I si protesta, que protesti, a casa no volem masclisme. A més, eliminar el futbol és positiu no només per als nens, també per als adults, que un veu el Barça i li entren ganes de declarar-lo il·legal a tot el món, tot això que ens estalviarem en disgustos.
El que té de bo tenir un nen presidint el governet català és que es preocupa per les coses importants de la seva edat, sigui la llengua que han de parlar els alumnes al pati, sigui els jocs amb què han de divertir-se. Així i tot, ja m’agradaria a mi veure la seva carta als reis, que aquesta gent acostuma a ordenar als altres el que no compleixen a casa seva. Capaç és d’haver demanat un cotxe de carreres en lloc d’una cuina de fireta.
