Ara que ja hem passat el Dia de la Constitució, crec que ve a tomb de fer algunes reflexions al voltant de la seua vigència (o no), de com ha evolucionat el ‘constitucionalisme’ espanyol durant aquestes darreres dècades i de les perspectives que s’obre de cara al futur. Honestament, per posar les cartes sobre la taula i no amagar res, he de començar dient que m’agradria més que a les Illes Balears fóssim a l’estadi de Catalunya: el president Pere Aragonès ha manifestat que no té cap interès en la reforma de la Constitució espanyola, que això és cosa dels espanyols, i que ell el que vol és que ben aviat pugui entrar en vigor una Constitució catalana. Es tracta de declaracions del tot lògiques en un líder independentista (entre parèntesi, em permet recordar que he escrit diverses vegades que no entenc els independentistes que volen reformar la Constitució espanyola, en un context en què l’independentista és majoritari electoralment). A les Illes Balears, en canvi, el sobiranisme encara és clarament minoritari. I, per tant, el fet de subsumir-se a la Constitució espanyola entra dins la lògica dels vots i de les dinàmiques democràtiques. Que no vol dir, ni molt manco, que sigui de consens entre els ciutadans de les nostres illes, ni que els que volem una constitució nostrada hi renunciem. Però som on som, que diria el poeta, i més val saber-ho i dir-ho.
Si una cosa queda clara, després de més de quaranta anys de vigència, és que s’ha pervertit el sentit de molts aspectes de la Constitució espanyola. Aquesta constitució va ser un pacte entre el franquisme que es transformava en ‘demòcrates de tota la vida’ i l’oposició al franquisme que, amb el vistiplau d’Alemanya, s’integrava a un règim que sortia d’aquest consens. En l’operació, tothom renunciava a alguna cosa. I, atenció!, això forma part de les negociacions que acaben funcionant. Els franquistes renunciaven al monocromisme característic de la dictadura: acceptaven la pluralitat de partits polítics (naturalment, els era molt més païble el Partit Comunista d’Espanya que no, posem per cas, Esquerra Republicana de Catalunya), la pluralitat cultural (amb l’oficialitat de llengües diferents del castellà, juntament amb aquesta llengua, a determinades comunitats autònomes), una certa legitimació de l’última democràcia (amb el retorn a Catalunya del president Tarradellas), i una certa tolerància pel que fa a la diversitat ideològica.
Es varen oposar a la nova constitució, fonamentalment, els sectors més abrandats del franquisme, que varen considerar que Espanya havia de ser una i no cinquanta-una, que l’espanyol era l’única llengua viable a l’estat, que de pluralitat cultural res de res, i de pluralitat ideològica fins on permetés el corsè legal (i aleshores la legislació vigent encara no estava adaptada, ni molt manco, a l’esquema constitucional que començava a imperar). El búnquer (que llavors s’anomenava aquest sector) no transigia. Però va quedar en minoria davant els que volien continuar remenant les cireres i tallant el bacallà. A la part esquerra, només s’hi varen oposar sectors que, en aquell moment, eren electoralment irrellevants. I d’aquesta manera es va aprovar la Constitució vigent fins a dia d’avui.
Què ha passat durant aquests quaranta-tres anys? Que s’han anat pervertint, degradant o descafeïnant diversos aspectes claus de l’arquitectura constitucional de 1978. Per començar, es va reconduir l’Estat de les autonomies. En principi, l’autonomia havia de ser per a les nacionalitats dites històriques: Catalunya i Euskadi (i potser també Galícia). L’antídot davant les autonomies va ser el ‘cafè per a tothom’ de l’’Estat de les autonomies’. I fins i tot aquest nou estat descentralitzat es va haver de reconduir ràpidament, fruit del colp d’estat (no sabem si fallat o exitós, encara) del 23F. La Llei d’’Harmonització’ subsegüent fa acabar de llimar les últimes arestes d’un possible estat autonòmic i va limitar la capacitat de decisió de les comunitats dites autònomes. El federalisme havia estat liquidat molt abans.
Darrere el descafeïnament de les autonomies hi va venir l’atac a la pluralitat cultural i lingüística, que dura fins als nostres dies. La llengua castellana és utilitzada, primer a Catalunya, després a la resta dels Països Catalans, i finalment arreu, com a element ‘identitari’ en contra de la pluralitat. I ho fan representants de forces polítiques que es reclamen a si mateixes com a ‘constitucionalistes’. La situació d’avui resulta molt significativa: des de Podem, el diputat Jaume Asens afirma que la Constitució és un vestit vell, que ja no respon a les necessitats actuals. Dins el PSOE n’hi ha que propugnen una reforma constitucional i d’altres que diuen que ja està bé com està. I alguns, com el seu líder, que diuen les dues coses alhora, encara que s’hagi d’estirar molt el xiclet perquè el discurs funcioni. I, paradoxalment, els que en el seu moment es varen oposar a la Constitució espanyola ara són majoria entre les dretes. I van de constitucionalistes quan ni accepten les autonomies, ni accepten la pluralitat lingüística, ni assumeixen la meitat i part en l’altra del pacte constitucional.
I, mentre a Espanya impera la fatiga constitucional, els bascos resten tranquils amb el seu concert econòmic i van fent, i a Catalunya malden per bastir una constitució pròpia, sense preocupar-se ja de reformes impossibles.
