Suscríbete

Diario de Ibiza

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

joan Ribas

Ulisses a la Xanga

Joan Ribas Tur

Microplàstics globals i microalgues locals

Fa unes setmanes parlàvem de la diferència entre els problemes ambientals globals, com el canvi climàtic o la biodiversitat i els problemes ambientals locals, com la contaminació de l’aigua i de l’aire de les ciutats, els residus urbans o la remor. Voldria insistir-hi amb alguns exemples referents al mar. La superfície dels oceans i mars representa més del 70% de la superfície del planeta i això, evident arreu, ho és encara més a una illa on el mar és l’element definidor.

La pujada de la temperatura mitjana de l’aigua del mar a causa de l’escalfament global i l’alteració dels corrents marítims i del règim de tempestes són problemes globals. La pujada del nivell del mar, que pot afectar a poblacions establertes en zones costeres, és l’exemple més gràfic de les amenaces de l’escalfament global. Es també un bon exemple de com els efectes del canvi climàtic depenen del nivell de renda dels països i de com l’adaptació al canvi climàtic requerirà inversions ingents. Si algú sent la frase “els països densament poblats amb zones per sota del nivell del mar estan amenaçats d’inundacions pel canvi climàtic” tothom pensarà en Bangladesh o en les illes del Pacífic i ningú pensarà en els Països Baixos. Els Països Baixos estan densament poblats i tenen una part important de la seua superfície per sota del nivell del mar i han crescut històricament guanyant terreny al mar. Però són un país molt ric i fa dècades que han invertit intensivament en infraestructures i dics de protecció davant el mar del Nord. Els altres són pobres i estan a mercè dels elements. L’adaptació vol dir, entre altres coses, això.

El problema dels microplàstics a la mar, que ja han entrat a la cadena tròfica, és un altre exemple de problema global. La gestió i reciclatge dels envasos de plàstic és un tema mal resolt arreu i molts envasos acaben a la mar, que trasllada els residus plàstics i tarden una eternitat a desaparèixer. Record fa uns quants estius envasos etiquetats en àrab arribats a la sorra de la Platja d’en Bossa, fruit d’abocaments a l’altra riba de la Mediterrània. Però el problema dels microplàstics és més greu, perquè quan els plàstics es desfan en partícules molt petites, els plàstics poden entrar a la cadena tròfica i ja s’ha trobat plàstic en els peixos que després ens menjam els humans. Aquest problema dels microplàstics és un problema global i gestionar els plàstics a la mar requereix d’una acció pública coordinada internacionalment.

En canvi, la qualitat de l’aigua de les platges és en bona mesura un problema local. I resulta que a Ibiza segons un estudi recent el nombre de platges excel·lents ha baixat un 35% entre 2010 i 2020. La qualitat de les aigües de les platges és un tema mesurat amb indicadors estandarditzats des de fa molts anys. La qualitat de les platges i les aigües de bany és un indicador de sostenibilitat ambiental i qualitat de vida de primer ordre. A més, a una destinació turística és també un tema de competitivitat i imatge de marca.

A Ibiza (assenyaladament a Cala Tarida, però no només) en moments de la temporada de les últimes dècades, l’aigua s’ha tornat verda, per un problema de “microalgues”. Un problema local. Gestionar la qualitat de les platges pot ser car o pesat, però la diagnosi és clara i fàcil d’entendre. Calen inversions en infraestructures: depuradores i xarxes de sanejament. No s’ha d’abocar a la mar aigua bruta, però tampoc aigua depurada amb la falta d’aigua que hi ha. Cal una regulació més estricta de la quantitat de vaixells i dels fondejaments sobre la posidònia. No és res que no sigui obvi i no s’hagi dit mil vegades.

Quan vaig arribar a Barcelona a estudiar els anys 80 la Platja del Prat de Llobregat era una de les platges més contaminades d’Europa, un abocador d’aigües residuals i escorrialles industrials a cel obert. Igualment, eren poc més que dos clavegueres a cel obert els rius Besós i Llobregat que envolten la metròpoli per llevant i per ponent. La Generalitat va crear la Conselleria de Medi Ambient el 1991 i la construcció de depuradores va ser un dels primers programes importants. S’ha fet molta feina i ara la platja del Prat és una més de les platges plenes de gent de l’àrea metropolitana. La recuperació ambiental del riu Llobregat des de Sant Vicenç dels Horts fins a la mar, a càrrec dels arquitectes Enric Batlle i Joan Roig (dos deixebles d’Elías Torres, per cert) és una intervenció modèlica que ha generat un espai fabulós per a l’ús dels ciutadans. Els diumenges al matí una gernació de gent hi va passejar, a fer esport i a veure els ànecs i altres ocells.

Val a dir que aleshores (els anys 80) Cala Tarida no es tornava verda a l’estiu i quan algú deia que els ferretons de les embarcacions perjudicaven la posidònia podia semblar una excentricitat. I quan plovia molt hi havia molt d’aigua, però no s’havia de tallar, de normal, la carretera de l’aeroport per inundacions. Al port d’Ibiza no hi havia cap tanc de tempestes i...

@joanribastur

Compartir el artículo

stats