Suscríbete

Diario de Ibiza

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Bernat Joan

Català a les plataformes digital

En la discussió dels pressupostos que s’han d’aprovar a Madrid, ha tengut un cert pes la qüestió de la llengua. Com que Esquerra Republicana no podia aprovar els pressupostos sense cap ‘concessió’ significativa a Catalunya, es tractava de fer veure que s’havia aconseguit ‘blindar el català’ a les plataformes digitals (que avui pràcticament no hi ofereixen res). El ‘blindatge’, no us cregueu, no es corresponia, en absolut, amb el pes real del català en el conjunt de l’anomenat Regne d’Espanya. Ben al contrari: els catalanoparlants som més d’un 25% de la població ‘espanyola’ i, en canvi, el percentatge de català a les plataformes s’havia de saldar amb un modestíssim 6%. El primer que vaig fer, instintivament, va ser demanar-me on quedava el 19% que m’hi faltava. Però bé, es veu que aconseguir un 6% de català a les plataformes digitals s’havia de considerar un gran assoliment.

A l’hora de la veritat, emperò, resulta que, segons les darreres noves que hem conegut, aquest 6% es refereix només a les plataformes amb seu a Espanya (no a les plataformes que s’importen d’altres llocs del món, que, ves per on!, són les que ens proporcionen la majoria dels continguts). Així, queden fora de l’exigència d’emetre un 6% de la seua programació en català plataformes com Netflix, Amazon, HBO o Disney+. És a dir, les que ofereixen més d’un noranta per cent del que veuen els espectadors a la nostra part del món.

L’episodi, com sempre, ens aclareix unes quantes coses. En primer lloc, podem posar la lupa en els partits que formen el govern espanyol: el PSOE i Podemos. Aquests partits es dediquen a negociar amb ERC i amb d’altres formacions polítiques ‘perifèriques’ (tal i com ells ho veuen) qüestions com ara el grau de presència del català, en un estira-i-arronsa incomprensible si realment els dos partits dits progressistes espanyols assumissin el català com a cosa pròpia. Si Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears són Espanya, si els catalans, valencians, mallorquins, eivissencs, etcètera, som espanyols, el català és una llengua espanyola. Crec que fins i tot això forma part del bagatge constitucional de l’Estat espanyol. Pens. Idò! Si el català és una llengua espanyola i ells són govern d’Espanya, de manera automàtica, la defensa del català hauria de formar part de les seues intencions, dels seus projectes, fins i tot dels seus anhels. Ells, sense cap ajut d’ERC ni de ningú de la ‘perifèria’, haurien d’assumir aquest 25% que ens pertocaria de català a Netflix, a HBO o a Disney. Ells, sense que ningú els ho hagués de recordar, haurien de garantir que els catalanoparlants puguem consumir productes culturals en llengua catalana amb tota normalitat.

Però els governs espanyols, tots els governs espanyols inclòs el format per PSOE i Podem, veuen el català com una cosa externa, com quelcom que no va amb ells, com una llengua estrangera que, per una estranya casualitat, s’ha anat a enquistar en l’ésser monolingüe, mononacional, monocolor i monotot d’Espanya. Si al Parlament espanyol no hi hagués presència d’ERC, del PNB, de Bildu o de Junts per Catalunya, o si voleu fins i tot del BNG i de Compromís pel País Valencià, no hi hauria ningú que digués res sobre la presència del català a les plataformes digitals ni a cap altre lloc. El català, amb els ‘demòcrates’ dels partits espanyols de dretes i d’esquerres, estaria actualment en una situació semblant a la que ha patit en èpoques dictatorials. Perquè no tenen assumit, en absolut, que el català, el basc, el gallec (i no diguem ja l’occità, l’asturlleonès o l’aragonès) siguin llengües ‘espanyoles’. Per a la majoria d’ells, de llengua ‘espanyola’ només n’hi ha una: el castellà. Tota la resta és considerada com a estrangera, de facto, dins el seu propi territori lingüístic.

Crec que els partits polítics catalans ho tenen molt fàcil per fer palanca amb la qüestió. Basta que no aprovin els pressupostos i posin el govern de l’Estat a la corda fluixa. Sé que els tremolen les cames a l’hora de fer-ho, perquè consideren que l’alternativa a un govern PSOE-Podem és un govern PP-Vox. I sembla evident que un govern d’aquestes característiques seria encara més hostil a la llengua catalana, a la nostra cultura pròpia i faria unes polítiques més agressives en molts altres camps per a nosaltres sensibles. Però l’orientació, aparentment, seria la mateixa. Perquè, en matèria de política lingüística, a nivell estatal, l’actual govern i un govern PP-Vox no sembla que s’haguessin de distingir gaire. Des de la dreta, certament, es miraria d’accelerar el genocidi lingüístic. Però des de l’esquerra, amb iniciativa pròpia, no s’està fent res per revertir la situació actual de llengües com el català, el basc, el gallec (i no diguem ja de les llengües minoritàries).

La qüestió lingüística posa novament de manifest una paradoxa: els que no assumeixen el català (i la resta) com a llengua pròpia al mateix temps mostren, de manera descarnada per a qui tengui ulls per veure-ho, que Espanya és un estat del tot inviable.

Compartir el artículo

stats