Suscríbete

Diario de Ibiza

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Bernat Joan

Educació i malestar emocional

Els predicadors de la secta pedagògica fa una temporada que estan fent una especial incidència (amb retard, com sempre, tenint en compte que a l’origen del mal ja estan fent endarrere a marxes forçades) en la qüestió del ‘benestar emocional’ dels alumnes dels nostres centres educatius. En una etapa postpandèmia en què, segons em comenten, el malestar emocional (i de tots els altres tipus) està guanyant camí a cor que vols, la prèdica salmòdica sobre el ‘benestar emocional’ guanya la veu dels teòrics del sistema educatiu i es fa omnipresent. El fenomen em recorda allò del ‘respecte i protecció’ del principi de la transició a la democràcia. Deia Francesc Vicens que, quan sentia a les Corts espanyoles, allò que tal o qual cosa s’havia de respectar i protegir,ja es posava a tremolar, perquè volia dir que eren a punt de carregar-se-la. Ara ja ningú diu que s’ha de respectar el català, posem per cas, ni molt manco que s’ha de protegir. Però fa trenta o quaranta anys sí que es deia. El català s’havia de ‘respectar i protegir’. Volien dir que s’havien d’implementar mesures, tan ràpidament com fos possible, per impedir que el català esdevingués una llengua plenament normalitzada dins la nostra societat. Com que aleshores fèiem anàlisi sintàctica, encara molts ciutadans podien entendre el subtext de les declaracions emfàtiques, cosa que avui dia resulta molt més difícil. Per raons òbvies.

Tornem al benestar emocional. Vivim en una etapa que hauria de ser de decaïment de la pandèmia, tot i que ara fa pinta que torna a rebrotar. Els al·lots han estat un any sense socialització normal. La majoria han quedat en una mena d’estat zombi, que fa que no segueixin amb un mínim de regularitat les normes més elementals de funcionament en grup. Fa uns dies, una professora m’explicava que, mentre ella comenta alguna cosa de la classe, algun alumne se li posa davant i li comença a preguntar alguna cosa, interrompent-la. O que no se li lleven d’enmig pel passadís quan va cap a classe. Zombis aïllats, han quedat els pobres infants després de llargs mesos de fer-se quinze hores diàries davant la videoconsola. El malestar emocional, em comenta un altre col·lega, sociòleg de formació i filòsof d’adopció, és majúscul. Per les condicions que tenen a casa, per les dificultats econòmiques que es deriven de tot plegat. Pel malestar que la situació, en general, comporta.

Arribats aquí, recordem un dels principis més elementals de l’Educació: per aprendre coses cal un esforç, un punt d’incomoditat, un punt (o un puntàs, depèn de les capacitats de cadascú) de malestar emocional. És impossible aprendre res, adquirir destreses i capacitats, poder-se desenvolupar normalment a la vida, sense passar per aquest ‘malestar emocional’. Fer exercicis, intentar resoldre problemes matemàtics, traduir d’una llengua a una altra, analitzar sintàcticament una frase, recordar fets històrics, causa incomoditats, provoca una certa pressura (estrès, per als poc iniciats en això de la llengua catalana). Només de la pressura se’n pot treure un benefici posterior. Només amb aquestes incomoditats, pertites o grans, amb aquest malestar, petit o gran, els estudiants poden assolir uns determinats estàndards de formació. Que, al cap i a la fi, és el que després els permetrà desfer-se millor o pitjor de les dificultats que la vida els vagi posant per davant. Perquè, evidentment, quan els alumnes d’avui siguin els opositors de demà no convertiran el concurs-oposició en una orgia per als sentits, en un doll de ‘benestar emocional’, sinó en una competició descarnada en què cinquanta es barallaran per dos llocs de feina totalment a matadegolla. Quan el fuster hagi de fer el moble, el lampista hagi d’arreglar la canonada, l’electricista hagi de fer funcionar l’energia d’un edifici, el pagès hagi de fer fructificar la terra, l’executiu hagi de fer funcionar l’empresa o el metge hagi de curar el pacient, no es trobarà en un orgasme permanent: haurà de superar les dificultats que comporten cadascuna d’aquestes tasques. Perquè, contràriament al que diuen els teòrics pedagògics d’avui dia, allò que importa és el resultat final, no el procés.

Amb tota aquesta teoria estrafolària del ‘benestar emocional’ dels alumnes, allò que s’està fent és contribuir a augmentar, encara més, el malestar emocional que el nostre temps porta aparellat de manera inexorable. I s’estan posant barreres als uns per perpetuar la diferència entre classes socials en el conjunt de la població. Tot allò que un al·lot de classe treballadora (o no treballadora, però sense recursos, que encara és pitjor) no pateixi avui per superar el seu estatus el dia de demà redundarà en una perpetuació de les desigualtats actuals. No hi ha millor manera de neutralitzar aquells que no han d’agafar l’ascensor social que anestesiant-los amb molt de benestar emocional, moltes abraçades i besades, molt de cotó fluix.

Sense un punt (o un puntàs, segons les capacitats de cadascú) de malestar emocional, no hi ha aprenentatge possible. Sense capacitat competitiva compartida no hi ha ascensor social. Sense ascensor social, els pobres cada vegada ho són més i l’elit ho té tot més controlat. I els summes sacerdots de la secta pedagògica continuen cantant les seues salmòdies per anestesiar professors i alumnes, perquè perpetuïn el desficaci actual.

Compartir el artículo

stats