Aquesta afirmació sembla una utopia, però des de l’Associació Professional Docent d’Ibiza, en concret des de la Comissió de Drets dels nens i nenes pensem que no hauria de ser així.
Segons la nostra opinió, les ciutats també haurien de pertànyer als infants, els quals haurien de poder jugar al carrer, jugar lliurement, sense activitats dirigides, relacionant-se els uns amb els altres.
El joc a l’aire lliure és molt important per al seu desenvolupament, dóna la oportunitat de viure experiències emocionants, explorar, crear vincles amb altres infants, segons els seus interessos, donant-los l’oportunitat de créixer amb autonomia, d’arribar a desenvolupar totes les seves capacitats.
Avui dia, els infants que viuen als mateixos blocs de pisos no es coneixen, no passen temps junts, no juguen. Els infants s’agrupen amb companys de l’escola a aniversaris, quan algunes famílies decideixen quedar els caps de setmana, o amb companys d’activitats extraescolars. S’ha perdut completament el sentit del joc lliure i autònom al carrer. Abans, els infants sortien al carrer, mentre els pares continuaven amb les seves tasques. Si hi ha infants al carrer això comporta que els adults (no progenitors) vagin més en compte, a estar pendents d’ells, i cuidar-se’n.
Actualment, els infants, estan sempre sota vigilància dels adults: mestres, família, monitors/es esportius, professors de música o anglès... On està la seva autonomia i el poder jugar sense que els adults els hi diguin res de res? Si els pares estan vigilant sempre, els infants no paren d’escoltar comentaris que els coharten: alerta!, cauràs!, no t’embrutis!, no agafis això!, no corris!, etc. Poques vegades de la boca dels adults surten paraules engrescadores i alliberadores. Sempre limiten, alerten, espanten. Cal recordar que els infants tenen moltes més capacitats de les que ens pensem, però que els impedim explorar-les, això fa que arribin a l’edat adulta infantilitzats, moltes vegades amb vertaderes dificultats per afrontar les vicissituds que aquesta comporta.
Segons en Francesco Tonucci, psicopedagog reconegut a nivell mundial per la defensa dels drets del infants: “Hi ha una excessiva sobreprotecció de les famílies que ve donada per la por. Una gran responsabilitat de que la por augmenti, és dels mitjans de comunicació, ja que dediquen molta atenció a informació morbosa de lo pitjor que passa a la societat. Per exemple, un infanticidi pot ser notícia de primera durant molt de temps. Quan els pares veuen això es pensen que li pot passar el mateix al seu fill/a” .
Tristament, les paraules d’en Tonucci prenen plena actualitat aquest dies amb el tràgic fet de Laredo, el qual lamentem profundament, però pensem que fets així, que ocorren molt de tard en tard, no han d’impedir que enviem el nostre missatge a favor del joc lliure dels infants a espais urbans. També ocorren accidents de trànsit on moren infants i no per això deixem d’utilitzar els medis de transport.
A totes les ciutats modernes els infants estan exclosos, els plantejament urbanístics de les ciutats es fan entorn a les necessitats del trànsit de cotxes. L’autonomia dels adults en edat productiva ha crescut molt, no així en altres casos, (pensem també amb col·lectius com els ancians o les persones amb diversitat funcional), mentrestant l’autonomia dels infants s’ha esfondrat.
Ens correspon com a societat fer una reflexió sobre què podem fer perquè les nostres ciutats siguin llocs que ofereixin més qualitat de vida als infants.
Per acabar, voldríem recordar unes paraules de n’Eduardo Galeano: «La utopía está en el horizonte. Camino dos pasos, ella se aleja dos pasos y el horizonte se corre diez pasos más allá. Entonces, ¿para qué sirve la utopía? Para eso, sirve para caminar».
Imaginem idò com voldríem que fossin les ciutats, demanem als infants la seva opinió, ens ajudarà a humanitzar- les.
