Si no s’atura el rellotge per acabar d’ultimar un acord d’últim moment, avui acaba la COP26, la Cimera de Glasgow sobre el canvi climàtic. Mentre escric aquest article, encara queden unes hores de negociacions, però ara mateix les expectatives no són gaire bones. L’objectiu de la cimera de Glasgow és implementar els acords de París per limitar les emissions de CO2 i gasos d’efecte hivernacle per intentar evitar que la temperatura mitjana global del planeta pugi més d’un grau i mig. Pel 2030 s’haurien de reduir substancialment les emissions i pel 2050 l’objectiu és arribar a ‘emissions netes zero’. Com tot el que es deixa per a l’últim moment, les coses són complicades. A veure com acaba.
S’ha assenyalat a bastament la incoherència de les declaracions d‘intencions dels governants i els líders polítics, socials i empresarials, tots tan preocupats pel clima i tan disposats a fer moltes coses, però que han arribat a Glasgow en jets privats. Tenint en compte que un passatger que voli, d’anada i tornada, de Londres a Nova York en classe econòmica, emet aproximament l’equivalent a les emissions que genera un ciutadà europeu promig per a la calefacció d’una casa durant tot un any, les crítiques es poden entendre. Ara bé, jo no hi voldria insistir més per fixar-me en dos temes addicionals: la diferència entre els problemes globals i els problemes locals per una banda i el tema de la necessitat d’inversions per fer front a l’adaptació al canvi climàtic per una altra banda.
El canvi climàtic és un problema global, que afecta a tothom. Els problemes ambientals globals són problemes que afecten i depenen de tota la humanitat. Com que no hi ha un ‘govern mundial’ que pugui regular els béns públics globals, com el clima, s’han de posar d’acord tots els països i això és molt complicat, perquè tothom espera que els sacrificis els facin els altres i poder gaudir dels beneficis sense contribuir-hi. En canvi, els problemes ambientals locals són situacions en les quals el contaminant, els afectats per la contaminació i el regulador estan a la mateixa jurisdicció. Els problemes globals depenen marginalment de cada un de nosaltres. Els problemes locals són problemes que depenen bàsicament només de nosaltres i a diferència dels globals si no es solucionen és perquè no es considera que siguin prou importants o no s’hi dona la prioritat que necessiten.
Exemples de problemes locals son la contaminació de l’aigua per vessaments químics o fecals; la contaminació de l’aire per emissions de diòxid de sofre dels vehicles o les calefaccions: els residus urbans i la brutor de les ciutats, les platges o els boscos; la remor, que no és més que una forma de contaminació, acústica en aquets cas. I aquí la urgència, o l’angoixa, pels temes climàtics, que són globals per natura, conviu amb la deixadesa pels problemes locals. I això és incoherent. Tant a nivell dels consumidors, de cada persona en les seus decisions de consum, com de les autoritats.
La preocupació climàtica és bàsica, però no hauria de justificar la manca d’acció en tot allò que està en les nostres mans i només en les nostres mans. Hi ha un vell lema que diu ‘pensa global i actua local’ i actuar vol dir fer coses. No fer res no és una opció. Els problemes de neteja, reciclatge, contaminació de l’aigua o remor són problemes locals. Dit en altres paraules, si aquests problemes locals no es solucionen és perquè hi ha gent, ciutadans i empreses, que embruten i perquè, intencionadament o per deixadesa, les administracions es posen de part dels contaminants en lloc de defensar l’interès general. Algú pot pensar que saltar de Glasgow als carrers plens de merda de ca o als gats amollats pel camp i els boscos és una astracanada. Al contrari, jo pens que és un exemple perfecte. Podem confiar en que solucionaran el problema de canvi climàtic els mateixos que no són capaços ni de tenir els carrers nets, els cans i gats a ratlla i la remor controlada?
L’altre tema que volia remarcar és que, a més de reduir les emissions, calen inversions ingents per fer front a l’adaptació al canvi climàtic. Això vol dir inversions per adaptar els habitatges (climatització, aïllaments, etc.) l’urbanisme i les infraestructures en general a un règim climàtic més extrem. Imagini’s, amic lector, a tall d’exemple hipotètic, un lloc amb un sistema de clavegueres tan mal fet que sigui insalvable segons alguns tècnics. Imagini’s un lloc amb infraestructures viàries que tallin o obstrueixin torrents i cursos naturals d’aigua o amb urbanitzacions que ocupin espais naturals. Imagini’s un lloc on, poc després de ‘Halloween’, les clavegueres puguin arribar a vomitar sang de pollastre. Imagini’s aquest escenari hipotètic i ara pensi si fa falta o no fa falta inversió per reconvertir les infraestructures, que ja no són aptes ara mateix, a condicions climàtiques encara pitjors.
@joanribastur
