Diario de Ibiza

Diario de Ibiza

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

TRIBUNA

José Manuel Piña, humor i enginy en una primavera grisa

Quan el que mor és un amic, tot es fa difícil. Un amic se te n’emporta una mica amb ell. Els records que ja creies oblidats, floreixen apoteòsics com si fos una primavera grisa. Qui se n’ha anat era tot un professional de la comunicació. José Manuel Piña va formar part de la història d’Ibiza amb les seues entrevistes. Els seus articles d’opinió eren dels més llegits, no sols per les seues opinions, sinó pels jocs de paraules amb els quals cridava l’atenció i causaven la sorpresa i la hilaritat. Enginy i intel·ligència. En Piña era divertit i ho sabia. Ho sabia ell i ho sabia expressar per escrit. I no era sols davant el paper. Entre els amics era el més ocurrent, el que sabia dir les coses amb franquesa sense deixar de desdramatitzar. Sabia expressar amb sentit de l’humor les desgràcies més paleses per fer-les divertides. Durant la major part de la seua vida laboral, va capejar els representants dels partits polítics amb una habilitat especial per caure bé a tothom. No importava si era una heroïna de l’esquerra més canyera o un conservador de dretes, lluny o prop de les seues idees pròpies. Era admirat i valorat.

Hi ha qui llegirà aquestes paraules sense reconèixer el periodista gairebé retirat de les darreres èpoques. No importa. La seva petjada està impresa en la història d’Ibiza, des d’abans de la democràcia quan treballava a la ràdio, durant el procés democràtic al diari La Prensa de Ibiza, al Diario de Ibiza i posteriorment.

Però tot això no pesa tant com una amistat tan llarga com la nostra. Si pogués li diria un inútil «‘no te’n vagis», una frase absurda ara que ja no és aquí. Pertanyíem ambdós a una colla d’amics que ja ha complit cinquanta anys i encara dura, i això marca. Quan ens ajuntàvem ell i jo, teníem llargues converses per posar-nos al dia a veure quin dels dos, uns despistats cum laude, l’havia fet més grossa. Les idees, la política, els seus gustos musicals (Massiel inclosa), la seva enorme capacitat de memòria (a la ràdio havia memoritzat el nombre de més de vint mil discs), l’agudesa per transmetre anècdotes, fins i tot opinions que podien no ser del gust de qui les escoltava, li conferien un bagatge personal únic i molt estimat.

Allò que fa uns dies encara eren possibles temes per fer la xerradeta, un «ja li diré quan el vegi», s’han convertit en records, records com a flors en una primavera grisa, ara que hem encetat el novembre. Adéu, amic. Adéu, estimat amic. Gaudeix de la ràdio celestial i dels diaris estel·lars. Ben segur que allí t’hi estan esperant.

Compartir el artículo

stats