Aigua d’octubre i altra vegada l’esmentat arc de sant Martí. I així i tot tancats dins l’enorme bloqueig aquest home i aquesta dona tenen a les mans la pell que crema. Naufragi del mot a flor de caritat despullada i simple. Concepció material, clar concepte de l’amor no pas quimèric malgrat les circumstàncies que vol separar per a sempre els amants d’aquesta nit potser, com deia el noble clàssic de Sinera, pera nosaltres immortal mentre el príncep, hereu de totes les terres de llevant amb el clauer a les mans obre la porta dels cavallers que és grogza.. La llum, la pluja a penes petita i lenta, bufa l’oratjol cavalca entre núvols. L’angunia o el poder sensacional dels morts. Aquest ta dona i aquest home, solitari paisatge humà, trobat ara mateix sota l’ombra d’una alba inquieta transportada a la vegada que el noi i la noia també trenquen la porta (i la porta és de fusta) que ha obert la línia . Així el record, la petita cambra de la vivència quan el crit de la platja als estiu tots érem molt joves, l’adolescència una viva passió, el feliç despertar sobre l’herba, a l’horabaixa pardals i coloms, companatges de la terra, viandes de tota mena, fruita que volia dir l’albercoc, figues, coll de dama, melons, síndria oberta i espectacular de la nota fresca, cançons disperses, inevitable Nat King Cole. I d’aquí unes hores novembre, el mes més dolç de l’any...
