Han fet deu anys que ETA va deixar les armes i va acabar, defintivament, la seua activitat. Vaig assistir a l’inici de tot plegat, des de l’intergrup d’amistat amb el procés de pau al País Basc que es va constituir al Parlament Europeu, del qual vaig formar part. Des d’aquesta talaia, vaig tenir ocasió, així mateix, de participar en debats sobre d’altres processos de pau (amb els protagonistes presents), sobretot del que havia tengut lloc -i d’alguna manera continuava amb el postprocés- a Irlanda del Nord.
Fa pocs dies es va produir un fet del tot necessari en aquests processos: Arnaldo Otegi, en nom de l’esquerra abertzale, va demanar perdó, a la seua manera, pel terrorisme d’ETA. Va reconèixer el sofriment de les víctimes i va dir que mai no s’hauria d’haver produït. Va ser tan contundent en això que ni tan sols va distingir entre les víctimes en democràcia o durant la dictadura franquista, de manera que no sabem (o sí) en quina posició queda, per exemple, Carrero Blanco i el seu entorn. Siga com siga, en els processos de pau se sol demanar perdó pel mal causat a l’altre bàndol. Però encara manca un fet important, per produir-se, en aquest diguem-ne procés de pau, al País Basc: ningú no ha demanat perdó, en nom de qui ho va organitzar, pel terrorisme dels GAL, pel terrorisme organitzat des de les clavegueres de l’Estat. Les víctimes d’aquesta facció terrorista no mereixen cap tipus de desgreuge? En escriure aquestes línies no puc evitar de pensar, per exemple, en Santi Brouard, pediatra, membre destacat de l’esquerra abertzale i home de pau (que totes dues coses poden ser alhora, per descomptat), que va ser assassinat a la seua consulta, davant pares i mares que hi eren amb els seus infants esperant a ser atesos. Ningú no ha de demanar perdó per aquest assassinat execrable, mer exemple d’uns quants més que es varen dur a terme? Al costat de Brouard em ve al cap Ernest Lluch, qui com a ministre de Sanitat va inaugurar el vell hospital de Can Misses, assassinat perquè intentava fer de mediador entre ETA i l’Estat (ell a mans d’ETA). Ben sovent, en conflictes armats, els que intenten posar pau acaben sent víctimes indefenses i moren en el seu intent més que lloable. Recordem-los.
Record una vegada, quan ja s’havien iniciat les negociacions perquè ETA deixàs les armes, que un diputat ultramontà que campava per Europa, a les files del Partit Popular, va encarar-se amb un dels europeus que formaven part de l’intergrup sobre el procés de pau al País Basc etzibant-li, sense cap tipus de contemplació, que «no queremos la paz sino la victoria». Sobre això vaig escriure bastant, en el seu moment: vaig expressar -i el reafirm- el meu convenciment que ETA, durant les últimes dècades de la seua existència, convenia més que ningú a les clavegueres de l’Estat, perquè constituïa l’ «excusa idiota» (per dir-ho com els anglòfons) per no abordar la qüestió clau: la relació entre Euskadi i Espanya, el dret d’Euskadi a l’autodeterminació, etcètera. Es va dir, des del govern espanyol, que, callant les armes, es podia parlar de tot. Han passat deu anys des que ETA va deixar definitivament les armes, però la qüestió que continua enfrontant (cada dia més difuminadament) el País Basc amb el Regne d’Espanya encara no s’ha posat sobre la taula. El que ha ocorregut, paradoxalment, és que, des que han callat les armes, se’n parla menys. És com si el conflicte fos només l’armat i, acabat el terrorisme, el contenciós entre la Nació basca i l’Estat espanyol hagués desaparegut.
A les etapes immediatament anterior i posterior a la fi d’ETA, amics bascos m’expressaven la seua sana enveja envers Catalunya. Vosaltres, sense la xacra del terrorisme, sí que podeu plantejar les coses obertament, sí que podeu manifestar obertament i sense embuts l’antagonisme entre Catalunya i Espanya, sí que estau del tot legitimats a reclamar (i a exercir) el dret d’autodeterminació sense que des de Madrid es pugui fer res per evitar-ho. Certament, des d’una perspectiva democràtica (o, senzillament, des d’uns mínims principis morals), tenien raó. Però la raó d’Estat va anar molt per sobre d’aquestes consideracions i s’ha acabat demostrant, de manera més que evident, que la violència de l’Estat s’aplica exactament igual si hi ha violència o si no n’hi ha, al costat de les reivindicacions de les nacions sense estat. Les condemnes que varen caure sobre líders socials armats només amb la paraula i amb la raó varen ser més grans que algunes de les que havien caigut dalt persones que havien participat en atemptats terroristes i que tenien delictes de sang. Bastava reinterpretar el concepte violència i suposar que tot allò que vagi contra l’Estat és violència. Com abans es deia allò de «tot és ETA», als manuals claveguerils.
Com a ciutadà europeu sensible als conflictes nacionals, continuu a l’aguait dels gestos que ha de fer el govern espanyol, que ha de fer en nom seu Pedro Sánchez, per correspondre als que ja s’han fet des de la part basca. Però, com diríem en eivissenc col·loquial, pens que puc esperar assegut.
