Pedro Almodóvar -sense dubta el nostre millor cineasta i creador cinematogràfic- té un seriòs, notable problema. El mateix que un temps tingueren tres figures cimeres del cinema universal com Alfred Hitchcock, Luchino Visconti i John Ford. Després d’una llarguíssima biografia asoliren el cim en tres obres mestres, ‘Vértigo’, ‘El gatopardo’ i ‘Centauros del desierto’. Llavors la seva carrera continuá feliç i fèrtil amb films que passaran, han passat, a la història com a clássics inamovibles. Però no en la qualitat dels titols mencionats -bé, l’amic Julio Herranz parlaria de ‘Muerte en Venezia’, encara que avui el tema no toca, no toca- perquè era en la pràctica quasi impossible. És el problema que té avui per avui l’autor de ‘Pepi, Lucy, Boom y otras chicas del montón’, mai podrá superar, ‘Dolor y gloria’, considerada de forma quasi unànime com la millor cinta de tota la història del cinema espanyol. Entesos?. Dit això considerar que ‘Mujeres paralelas’ és d’una qualitat extraordinària. Al ritme i al nivell del seu director. En acertades paraules del crític Jordi Batlle Caminal a la pàgines de ‘La vanguardia’.»Una vez más, nuestras pupilas permanecen gustsamente esclavas del hipnòtico dispositivo estético y narrativo del cineasta; suprema elegancia, expositiva, planificación brillante, encuadres precisos y una paleta cromática que explota en los ojos...». Exacte. Això és el que és ‘Mujeres paralelas’.
