Suscríbete

Diario de Ibiza

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Bernat Joan

Covid-19, en termes de salut mental

Ara que sembla que l’embat del virus que ha causat una pandèmia mundial totalment inesperada remet, esperem que de manera definitiva, trob totalment necessari d’avaluar l’impacte que ha tengut entre nosaltres i contrastar-lo amb la poca importància que sembla donar-li l’opinió pública. Alguns dels que deien que la pandèmia ho faria canviar tot a millor, que seríem més solidaris, que el món faria un gir important, de mica en mica comencen a desdir-se’n. Les xifres impacten, però no veig l’impacte social per enlloc.

Mirem d’analitzar-ho. Fa uns dies llegíem dades concretes de la ciutat de Barcelona. D’un segle i mig ençà, hi ha hagut tres anys en què a Barcelona hi ha hagut un contingent de morts molt superior a la mitjana. Els anys en què hi ha mort més gent, dins els últims cent-cinquanta, han estat l’any 1918 (any del grip espanyol), l’any 1938 (a la segona part de la guerra civil, quan hi hagué la Batalla de l’Ebre i la posterior invasió del conjunt del Principat) i l’any 2020 (any de la pandèmia de la covid-19). Al conjunt dels territoris de parla catalana (Catalunya, País Valencià i Illes Balears), han mort més de trenta-tres mil persones, a causa de la pandèmia ocasionada per la covid-19. Com és possible que trenta-tres mil morts facin tan poc efecte en l’opinió pública? Com pot ser que deixin una marca tan feble en el món de la comunicació, als nostres països?

Em fa la impressió que ja no recordam les imatges dels hospitals de campanya intentant hostatjar tans malalts que ja no cabien als centres hospitalaris regulars. Que hem oblidat les grans fosses comunes obertes a Nova York o les còrrues de camions de l’exèrcit italià transportant taüts. Si ara veiéssim en un reportatge les imatges del que ha anat ocorrent, quedaríem completament esgarrifats. Però el nostre dia a dia ens impedeix de copsar de manera mínimament coherent la magnitud de la tragèdia. La pandèmia se n’ha emportat, silenciosament, milers de persones que, partides en altres circumstàncies, hauríen causat autèntica histèria social. Però no: l’impacte, aparentment, ha estat molt menor del que podríem esperar.

Ara bé, la pandèmia ha tengut (i té encara, i tendrà en el futur) tot un seguit d’impactes silenciosos, no clarament visibles, desapercebuts, que potser no rebran l’atenció que es mereixen. Un d’aquests impactes, des del meu punt de vista, guarda relació amb la salut mental. Quin impacte ha tengut, la pandèmia, en el desenvolupament, en l’afermament i en la difusió de les malalties mentals, entre nosaltres? Quin impacte ha tengut en la salut mental de la nostra població? No ho podem respondre de manera fàcil, ni tan sols intuïtitvament. Caldria dedicar molts esforços i diners a aquesta qüestió cabdal per poder-ho avaluar. I no se li podrà fer front sense una avaluació adequada dels fets. Aparentment no constitueix una prioritat per als governs. Però ho hauria de ser, ni que fos per l’impacte econòmic que pot tenir la salut mental en el desenvolupament de l’activitat econòmica, per exemple.

D’altra banda, i apel·lant a la qüestió dels fons que es dediquen a cada cosa, hi havia qui creia que la pandèmia constituiria un element absolutament definitiu per conscienciar els governants (i la societat en general) de la necessitat d’invertir en Salut de manera més decidida. Hi havia qui creia que els sistemes públics de salut en sortirien fortament reforçats, després de l’ensurt i de la tragèdia. Vist amb una mica de perspectiva (encara molt poca) no sembla que la qüestió hagi d’anar per aquí. No fa l’efecte que les dinàmiques d’inversions dels governs hagin de canviar gaire substancialment, arran de la pandèmia de la covid-19.

En un moment determinat, els científics d’arreu del món es varen posar a cooperar per trobar un vaccí contra el virus, es varen posar a col·laborar fos quina fos la seua nacionalitat, el seu punt de vista o la seua asdcripció ideològica o religiosa. I d’aquí en va sotir l’èxit extraordinari de trobar vaccins en un temps autènticament rècord. Però aquesta actitud, que en un moment històric ben determinat, va ser global per al món de la ciència, no sembla tenir cap traducció en el de l’acció pública des d’instàncies institucionals.

Per això no crec que sigui fàcil fer l’avaluació esmentada, sobre l’impacte de la pandèmia en la salut mental. I encara menys que es faci una especial referència a l’impacte que ha tengut entre els jóvens. Estic convençut que els infants i els adolescents n’han quedat especialment tocats, però només puc intuir-ho. I no en podem saber l’abast. Per això, necessitaríem una acció ben decidida, per conèixer, i, coneixent, poder actuar adequadament.

Compartir el artículo

stats