Mentre a la Plaça de Bous de València, a tocar de la bellíssima Estació de Nord, els tifossi del PP bramulaven «¡Puigdemont a prisión!» i Carles Puigdemont passejava tranquil·lament pels carrers de l’Alguer tot esperant que l’endemà la jutgessa de Sàsser pegàs la setena o vuitena bufetada judicial europea al magistrat Pablo Llarena, un servidor encara veia bellumes rellegint el que un dia abans José María Aznar havia manifestat a l’akelarre del seu partit. S’ha de reconèixer que Aznar sempre dona ‘xitxa’ als mitjans, si aquest sabessin aprofitar-ho una mica més. I, si més no, entreté el personal amb els seus acudits i els seus devanejos incandescents.
Al festival del PP, Aznar es va prodigar fins i tot més que d’habitud, i va fer les delícies dels que esperen les seues gregueries en candeletes. Responent ni més ni manco que al Papa Francesc, el catòlic castellà va etzibar-li que no s’ha de demanar perdó, com ha fet l’Església Catòlica, per la conquesta espanyola (vol dir castellana, clar) d’Amèrica. No només va contradir Francesc amb això de demanar perdó, sinó que encara hi va afegir unes quantes consideracions interessants. La primera, que això va passar fa molt de temps i que no té res a veure amb les generacions actuals. Talment com fa l’Estat espanyol (els seus dirigents, siguin del PP, siguin socialistes o de Podem) en relació a l’assassinat de Lluís Companys, únic president demòcrata mort a causa de la II Guerra Mundial. Com que no hi eren, encara, els actuals dirigents espanyols no han de dir-ne res, als catalans, de l’assassinat del seu president a mans de la ‘justícia’ franquista.
Però, com que la millor defensar és un bon atac, el que no es priva del vi ni permet que li diguin quantes copes se’n pot beure abans de conduir un cotxe va treure una teoria que enlluernarà politòlegs de tot el món: va dir que el nou comunisme és l’‘indigenisme’. Que els actuals Engels, Lenin, Trotski, Mao, Ho Xi Min i etcètera són els que encara queden de tot el que els castellans no es varen carregar per devers les repúbliques de l’Amèrica Llatina. Que si goses demanar l’oficialitat del nàuatl o de l’asteca ho fas pitjor que bastint el Gulag. Que si publiques la Bíblia en quítxua actues com el camarada Stalin. Que Mao Zedong es quedava curt al costat de Rigoberta Menchú. En fi, no va tenir desperdici.
I, presentat el mal, cal presentar ipso faco el culpable. Com que no podia atribuir tots els mals de l’Amèrica Llatina al president Puigdemont, va decidir optar per un culpable americà, algú que li cau especialment malament: el president de Mèxic, Andrés Manuel López Obrador. Esmentat el culpable, li va recordar que es troba en un lloc estrany, perquè no es diu Atahualpa, ni Cuatemolc, ni Anerama, sinó Andrés Manuel. I els seus llinatges -ai, els llinatges!- són llinatges ben espanyols, més espanyols que una plaça de toros, més espanyols que l’espanyolitat supina. López, Obrador. Naturalment, el president de Mèxic va ventilar una resposta en una piulada a twitter: no és estrany que un bel·licista faci apologia de la conquista. Punt. No fa falta dir-hi res més, degué pensar el president de Mèxic, que sí que s’ha entretengut, d’altres vegades, a explicar què pensa de l’intervencionisme exterior de la ‘Mare Pàtria’.
Amb la seua intervenció, José María Aznar va fer una demostració ben explícita de psicologia projectiva. Des del nacionalisme espanyol, porten anys intentant fer creure (en principi als seus, però voldria suposar que també a la resta del món) que l’independentisme català és etnicista, que els ciutadans amb vuit llinatges catalans tenen privilegis sobre la resta, que es discrimina per raó d’origen, i tota aquesta mandanga xenòfoba. Però, com que s’agafa abans un mentider que un coix, ells mateixos aprofiten l’ànim exaltat de la plaça de bous per mostrar-se com a etnicistes, com a xenòfobs, com a ancorats en els llinatges i en la pròpia tribu. Per això, a l’hora de carregar contra el president de Mèxic i contra l’‘indigenisme’, a Aznar no se li va ocórrer res més que retreure-li els llinatges i posar de manifest que no eren asteques ni tolteques ni maies ni res de semblant.
Escoltant els deliris (potser etílics) d’Aznar, no podia evitar de recordar que, fa devers quatre anys, l’aleshores president del govern espanyol, un tal Eme Punto Rajoy, va arriar, amb l’alegria desbordant que solia gastar, que Catalunya havia de continuar dins Espanya, «porque tenemos la misma sangre». Sang. Quina por! En definitiva, els llinatges i la sang constitueixen l’argument dels que llavors són capaços d’insultar-nos atribuint-nos tot allò que ells mostren ben desacomplexadament. I de manera bastant sistemàtica, com s’ha demostrat fa no res.
