Internacionalment, es defineix el concepte lawfare com l’ús de la Justícia per liquidar l’enemic, una mica a l’estil de com es feia abans la guerra, però sense morts. Ara, assortadament, no es liquiden físicament persones (només se les empresona, posem per cas, o se les inhabilita, si van suavois), però sí que es treuen opcions polítiques del camp democràtic, al marge del que opinin els ciutadans. D’això tracta, la lawfare: de fer que els ciutadans no puguin efectivament decidir democràticament allò que trobin millor. Recentment s’ha publicat un llibre que analitza detalladament l’aplicació de la lawfare al Regne d’Espanya, amb els resultats que tots coneixem (Damià del Clot. Lawfare. Edicions Voliana). El llibre, en general, resulta ben il·lustratiu per entendre com hem arribat a la situació actual.
Una de les parts que he trobat més contundent és l’anàlisi que fa d’una cosa tan senzilla com ara hon han nascut i on han estudiat els membres del Tribunal Suprem i els del Tribunal Constitucional. En un estat democràtic, teòricament, no hi hauria d’haver biaix ni pel lloc de naixement ni pel lloc de formació. Damià del Clot no hi inclou una variable que també seria interessant, però que resulta prou més difícil d’analitzar: en quina llengua han estudiat. Aquí segur que la cosa encara seria més monocroma.
Fent un exercici semblant al que Angela Merkel ha imposat per als seus cossos i forces de seguretat de l’Estat, comencem per veure quines haurien de ser les xifres de referència. Actualment, el Regne d’Espanya té aproximadament 44 milions d’habitants, dels quals 17 viuen a territoris de nacions sense estat (o a territoris on s’hi parla una llengua diferent de la castellana, si ho voleu així). Filant prim, 62% dels ciutadans del Regne d’Espanya viuen a comunitats autònomes monolingües i 38% viuen a comunitats amb més d’una llengua oficial. Si en comptes de lloc de naixement/residència, ens referim a lloc d’estudi, posem que aproximadament la meitat de les universitats es troben a llocs amb més d’una llengua oficial (molt majoritàriament als Països Catalans) i la meitat a llocs amb només una llengua oficial.
I ara comparem-ho amb d’on són i on han estudiat els magistrats del Suprem i del Constitucional. Dels vuitanta-quatre membres del Suprem, n’hi ha cinquanta-nou que han nascut en una comunitat autònoma de la nació castellana, nou que ho han fet als Països Catalans, tres a Euskal-Herria (dos al País Basc i un a Navarra) i tres a Galícia. Els Països Catalans suposen el 29,5% de la població del Regne d’Espanya, però tenen el 10.7% de magistrats al Tribunal Suprem. Només un petit biaix. Que encara es fa més gran si prenem com a referència el lloc on els esmentats senyors (són quasi tots hòmens, per descomptat) han estudiat. Devers el noranta per cent han estudiat a comunitats autònomes amb una sola llengua oficial. Encara més: 47% ho han fet a Madrid. A Catalunya, s’hi han format exactament el 5.1% dels magistrats de l’esmentat tribunal.
Vegem els del Tribunal Constitucional. Dels magistrats d’aquest tribunal n’hi ha 22 nascuts a les Castelles (hi incloc, per descomptat, Andalusia, la Rioja, Múrcia, etc), mentre que 3 han nascut a Catalunya i 1 al País Valencià. Cap ni un a les Illes Balears. Tampoc no tenim ningú al Suprem, per descomptat. A l’hora dels estudis, la cosa va més o manco paral·lela: 22 han estudiat a les Castelles (dels quals una dotzena exacta ho han fet a Madrid) i només 3 han estudiat a Catalunya.
Grosso modo, on hi hauria d’haver un 38% hi ha, entre un cinc i un deu per cent. No està malament, per mostrar un biaix evidentíssim. Com ja hem apuntat abans, si fèiem referència a la llengua en què han estudiat, segurament el biaix encara seria més evident i lamentable. En un estat democràtic, entès a la Merkel, hi hauria d’haver un 25% (aproximadament) de membres del Tribunal Constitucional o del Tribunal Suprem que s’haguessin format en llengua catalana. No n’hi ha ni un. N’hi hauria d’haver devers un quaranta per cent que procedissin de comunitats no estrictament castellanes (n’hi ha un deu per cent). Aproximadament la meitat, atenent a les universitats existents, s’haurien d’haver format fora de Castella. Ho han fet menys d’un deu per cent.
I llavors, encara, es permeten el luxe de ‘llegir cartilles’,de desqualificar-nos tatxant-nos d’etnicistes, de supremacistes i de no sé quantes coses més! Si algú vol estudiar un parell d’institucions amb biaix etnicista, supremacista i poc ajustat a la realitat de la societat a la qual diuen servir, que faci comptes sobte el Tribunal Suprem o sobre el Tribunal Constitucional.
Nombres canten. I no fa falta dir res més.
