Record la impressió que em va fer els anys 90 veure una botiga de l’aeroport de Gatwick dedicada íntegrament a vendre música electrònica feta a Ibiza. ‘Balearic. Historia de la cultura de club en Ibiza’, de Luis Costa i Christian Len (Editorial Contra, 2020) és un llibre dedicat a explicar el desenvolupament d’aquest sector des dels anys 50 del segle passat. El llibre està escrit com un gran reportatge, organitzat en 17 capítols, en els quals desprès d’una breu presentació es transcriuen les impressions, històries i records dels personatges entrevistats. Els protagonistes són 80 dj, empresaris, periodistes i altra gent del sector, que exposen les seves experiències i records. La lectura és fàcil i amena. Com a crònica o història oral, l’argument descansa en el testimoni dels entrevistats. Els protagonistes òbviament parlen des del seu punt de vista i exposen les seues experiències i records en positiu. Aniria bé en algun punt contrastar la història oral amb dades i anàlisi addicional. Ara bé, les 80 veus no són unànimes i es veu clar que l’estructura empresarial del sector no és, ni ha estat, una bassa d’oli.
El llibre admet moltes lectures i en voldria apuntar algunes. La primera és la cultural. La música electrònica generada a Ibiza constitueix un de les tendències musicals més exitoses de les últimes dècades del s. XX i primeres del s. XXI. Associada al ball i a la cultura clubber, l’electrònica ha arribat a altres àmbits de l’art i a la cultura, però va començar amb la música. Així com els que volen fer xips se’n van a Califòrnia al Silicon Valley i els aspirants a banquers d’inversió se’n van a Londres o Nova York, el món de la música electrònica i la cultura de club té un dels seus epicentres a Ibiza.
Una segona lectura és sobre el mite d’Ibiza. Des de fa prop d’un segle es va donat voltes al caràcter més o menys místic o tel·lúric o màgic de l’illa d’Ibiza. A ‘Baleàric’ també. Però en aquest cas queda més clar el que en altres llocs que la llibertat, la mística, vol dir bàsicament que a Ibiza s’han pogut fer coses que no s’haurien pogut fer a altres llocs. Les anècdotes serien la manera de vestir o de pentinar-se, el nudisme, el laissez-faire en general. Però això només són només anècdotes comparat amb els usos més invasius del concepte de llibertat que tenen alguns. Fa poc més de dos anys de la famosa rave de ses Roques Males, però si algú està interessat en la història de d’aquestes festes al llibre se’n parla molt.
Una tercera lectura és sobre les drogues. Sobre aquest tema també hi ha diverses maneres d’enfocar-ho. Una és des del punt de vista del consumidor. S’emfatitza la llibertat de consumir el què cadascú vulgui i la relació entre determinades substàncies i determinades músiques i balls. En el llibre s’explica, per exemple, com va canviar la manera de posar música amb l’arribada massiva de la cocaïna, perquè amb la gent col·locada de coca a la pista hi havia d’haver canya, molta canya, tota l’estona. Un altre tema és el negoci de la droga. Ibiza ha estat també un epicentre d’aquest negoci. En el llibre un dels protagonistes explica com des d’Ibiza es distribuïa haixix arribat d’Afganistan a tot Europa. O com va arribar l’èxtasi a Ibiza, amb 140 pastilles repartides als clients vip d’un del principal club d’aleshores. El que les va repartir diu que una de les coses que més el va fascinar d’Ibiza era que «Las drogas blandas eran legales y las duras se toleraban». Un altre dels protagonistes diu que «... llevábamos años metiendo material de primera; la isla estaba perfectamente abastecida. Esto hizo como de magneto, lo que atrajo a las limaduras de hierro de todo el planeta». Encara una tercera lectura és l’associada als problemes de salut pública i seguretat. Fa uns anys vaig parlar amb una infermera de Can Misses, que era l’encarregada de rebre els pares, sobretot anglesos, que venien a buscar els fills morts de sobredosi de pastilles a Ibiza. No surt al llibre.
Una de les preguntes que es fa molta gent és com és que s’han pogut fer a Ibiza tantes coses que a altres llocs no s’haurien pogut fer. Una explicació és el caràcter dels eivissencs, noble i tolerant, obert al món i acollidor de tothom. Una altra explicació és la pobresa, una societat relativament pobre i poc formada que es va oblidar de punyetes i legalitats quan va olorar sous. Però el llibre ofereix una tercera explicació en boca d’un dels empresaris més importants del sector: «... aquí se ve clarísimo, y en el resto del país también funciona bastante igual. Pagas aquí, pagas allá, pagas a la policía, pagas al ayuntamiento... Si pagas, puedes hacer lo que quieras. Yo no hablo solo de las discotecas, también pasa en la construcción... Pagando, san Pedro canta». Aquesta explicació és molt interessant i no record haver-la llegit abans exposada amb tanta claredat. S’hauria d’investigar qui i com segueix pagant i qui i com segueix cobrant.
